Fa poc em vaig posar a mirar les fotos que tenia dels campaments
de l’ADC que organitza pels joves amb diabetis, els quals hi vaig anar fa uns anys
i m’ha fet recordar molt el que em van ajudar.
Feia poc que m’havien diagnosticat la diabetis i no tenia gaires
ganes d’anar a uns campaments, no em feia gens d’ il·lusió, estava desorientat
i espantat, em pensava que les coses canviarien...., que canviarien a pitjor...després
de tot el que em venia a sobre el meu humor no estava massa alt, tot hi això,
gràcies a la pressió de la meva família hi vaig anar.
Ara se’m faria difícil explicar com hauria sigut la meva
vida sinó hagués anat a aquells campaments, ja que allà va ser on la meva vida
va començar a fer el meu primer gran canvi.
Va ser en els campaments on vaig començar a conèixer joves
com jo, però en canvi ells no estaven espantats, al contrari, notava com si
fossin uns lluitadors, amb ells tenia una sensació d’acceptació que no havia
tingut encara des que tenia la diabetis.
És impressionant com el contacte amb la gent que té els
mateixos problemes que tu pot ajudar-te
acceptar aquesta malaltia en qüestió, és impossible d’explicar com tant els
companys dels campament, com els monitors, els metges etc... van poder fer treure
la por a aquell nen amb diabetis i que comences a veure la vida d’una altra
manera, de la manera del nen de sucre.
Elocuente tu ternura al describir tus primeros pasos con esta enfermedad, tus miedos...ir descubriendo que no estás solo... Agradable leerte... Saluds!
ResponEliminaEs importante, superar los temores y seguir adelante
EliminaGracias por comentar!! :)
Roger, és important compartir tot allò que vivim o sentim amb les persones; quan ens tanquem, tot sembla molt més fosc. La teva malaltia et permet tenir una apropament i una sensibilitat que de ben segur serà de molta ajuda a d'altres persones.
ResponEliminaHas escollit un nom que gairebé coincideix amb un altre gran lluitador que portava el "noi de sucre"!!!
Una abraçada!!!
Si alguna cosa he aprés amb aquest blog, es que, és molt important compartir experiències amb altre gent com tu, i crec que només d’aquesta manera es pot aconseguir acceptar de manera optimista la diabetis.
ResponEliminaGracies per tot! :)
Eii Roger! Acabo de descobrir el teu bloc, només dir-te que m'encanta, i en especial aquesta publicació. Cal dir que estic molt agraïda a la diabetis perquè gràcies a ella he conegut moltes persones meravelloses a les colònies i campaments. Us trobo molt a faltar a tots!
ResponEliminaQuina nostalgia... :')
Hola Roser!
EliminaM'alegro molt que t'hagi agradat el meu blog! Jo també puc dir que amb la diabetis he conegut a molta gent fantàstica tan en els campaments com també a partir del blog.
Aprofito per dir-te que estem fent un grup de joves, el sweets, per si t'interessa (https://www.facebook.com/groups/737458706288435/)
Gràcies pel teu comentari, una abraçada!! :)