Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La vida del nen de sucre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La vida del nen de sucre. Mostrar tots els missatges

10 de set. 2015

Una cosa més que una simple xerrada (Campaments ADC 2015)

Aquest ja és el segon any que he estat fent de monitor als campaments de l'ADC i com cada any no paro d'aprendre. Van ser uns campaments amb moltes novetats, totes molt interessants i divertides. Vam anar en caiacs, vam fer molts jocs i a més es va canviar la típica xerrada de metges per una xerrada ¨psicològica¨.

Per mi, la que es mereix una explicació més detallada i concreta és aquesta última: la xerrada ¨psicològica¨. Doncs us asseguro que ho val.


Es van fer dos grups assegurant-se que cada nen es trobés amb els seus millors amics dels campaments. Un cop fet els dos grups; un grup anava a una sala reservada amb taules i cadires mentre que l'altre grup tenia temps lliure i piscina.



Al principi de l'activitat, la psicòloga, va fer una breu introducció i tot seguit repartia una fitxa a cada nen. En les fitxes hi havia 3 grups de diferents situacions; la família, la vida social i l'autocontrol de la diabetis. Un cop repartides les fitxes, el nen havia d'escriure quina emoció li generava cada situació i si volia, el perquè li produïa aquest sentiment. Situacions com: punxar-se el dit, explicar als seus amics o a la seva parella que tenen diabetis, que els pares preguntin a quant estan de sucre, fer exercici, etc.


A més a més, tenien penjats uns pòsters on es podia observar cada sensació amb una breu explicació, per tal de facilitar la seva elecció.



Un cop ja havien identificat quines emocions experimentaven amb cada situació, van agrupar cada  estat amb la emoció que els hi produïa per tal d'esbrinar quines sensacions experimentaven més habitualment. Tot seguit, analitzaven el perquè d'aquella sensació i  poc a poc eren capaços d'expressar els seus sentiments davant dels seus amics i donar-se suport entre ells.


Va ser una experiència molt intensa, on inclús van fer caure llàgrimes a nens i adults. Realment puc assegurar que va ser molt beneficiós per a tots. Gràcies a trobar-se en un ambient tan confortable amb els seus amics, l'activitat va permetre que s’expressessin moltes angoixes i es desfoguessin.


Des del meu punt de vista, la xerrada ¨psicològica¨va ser un bon canvi de la típica xerrada mèdica, on en comptes d'explicar un nou ¨rollo¨sobre la diabetis, es va optar per aprendre a gestionar les emocions i a curar-se d'una forma més interna: la d'estar millor amb un mateix.


28 de gen. 2015

Els sweets contra les discriminacions laborals

Novament el nen de sucre ha pogut sortir per la televisió per donar la seva opinió, però aquest cop no ho ha fet sol, també la acompanyat una amiga seva, la Laura, la protagonista d’una entrada que va fer fa temps (http://elnendesucre.blogspot.com.es/2014/06/ni-tan-sols-puc-ser-forense.html).
 

I junts han parlat sobre les discriminacions laborals que pateixen la gent amb diabetis i com les associacions poden ajudar.

Voldria donar les gràcies a l’Adriana, la periodista que ens ha fet el reportatge per a tv Girona i en Jaume Oriell, advocat de l’ADC de les comarques gironines per acabar de informar-nos sobre les discriminacions que pateixen les persones amb diabetis.

LINK de la noticia:
http://tvgirona.xiptv.cat/ultima-hora/capitol/denuncia-dels-malalts-de-diabetis



10 d’oct. 2014

Pujada de Sweets al turó de l'home


Fa unes setmanes els sweets van tornar a fer de les seves! 

Es va organitzar una pujada fins al turó de l’home, gratuït i per poder gaudir d’una gran ruta amb bona companyia.

Vam travessar una profunda fageda mentre podíem contemplar com el riu ens acompanyava per l’altre costat. Al cap d’una bona estona de distreta pujada vam acabar arribant fins una petita esplanada on ja gairebé es podia veure el turó!

Un cop vam arribar el cim, alguns sweets no en van tenir prou i van pujar també fins a les agudes. La ruta va agradar molt, tot i que com és normal alguns es van cansar més que d’altres.

Des de el meu blog, voldria donar les gràcies a tots els que van participar i avisar que ja tinc ganes de fer una nova ruta amb tots vosaltres i amb més gent que es vulgui apuntar a una colla on ens sobra dolçor!

Ja no vull explicar res més, doncs una imatge val més que mil paraules! Espero que gaudiu d’aquest petit recull i recordo que totes les altres imatges estan penjades al facebook, al grup sweets 2.0
 








11 d’ag. 2014

La diabetis no té límits ni a l'espai!!


Fa uns dies vaig estar a una xerrada feta per en Josu Feijoo, la primera persona amb diabetis que va escalar l'Everest!

 Segurament molts poden pensar que després d'aquesta gran proesa ja podia descansar, però no! Ha decidit fer-ne una d'encara més extraordinària, anar a l'espai! Segurament molta gent pot pensar que és impossible, que una persona amb diabetis pugui anar a l'espai i pot pensar que aquesta informació es falsa, he d’admetre que fins que no el vaig sentir dir-ho a ell mateix amb les seves pròpies paraules i veure com ens ensenyava fotos i vídeos de la seva preparació, també m’hagués costat de creure... Tot hi així al final de l'entrada he penjat dos enllaços, una és de una entrevista que li van fer sobre el seu viatge a l’espai i l'altre de la seva pàgina oficial.

La seva missió a l'espai consisteix en provar uns medidors de glucosa especials que permetrien enviar la nostra concentració de glucosa directament al “núvol”, d'on el teu metge o inclús un familiar podria veure que et marca el dit, però encara hi ha més! Per inversemblant que sembli, vol provar un experiment que les lleis terrestres prohibeixen i que en canvi a l'espai no existeixen. Vol provar en si mateix un nou fàrmac contra la diabetis que inhibeix les citoquines que malmeten les cèl·lules beta (les cèl·lules que produeixen insulina) i estimulà les cèl·lules antiinflamatòries...

És una persona de les que a nosaltres ens agraden! Sense limitacions! Que fan el que desitgen fer, sense que la diabetis els hi sigui un impediment. Per això des d’aquí li vull desitjar molta sort i admiració! Doncs nosaltres també hauríem de començar a demostrar que les persones amb diabetis no estem fetes només de dolçor ;)


 

I voldria quedar-me amb una frase que va dir al final de la xerrada que em va agradar en especial:

 El futuro pertenece a aquellos que creen en la belleza de sus sueños. Nunca dejes de soñar.






29 de jul. 2014

Campaments adc 2014

Farà ara uns  4 anys, un nen de 14 anys pujava a un autobús ple de gent com ell, amb diabetis i tots plegats anaven cap a uns campaments, un lloc on es podrien conèixer i per primer cop trobar algú que comprengués perfectament la diabetis i a més rebre una gran ajuda per part de dietistes i metges.

Fa poc va tornar aquest nen, però aquest cop com el nen de sucre, tot i que en realitat hi va anar més com un jove monitor.  Curiosament les sensacions no van ser gaire diferents del primer cop, els nervis, les ganes de conèixer gent o l’expectació per saber com seria la gent amb qui compartiria aquells 10 dies eren les mateixes que sentia feia 4 anys enrere. 

Vam fer moltíssimes activitats, algunes més estrafolàries que d’altres, però sempre amb la finalitat que els nens s’ho passessin super bé! Es va fer una gimcana marrana, unes olimpíades gregues, diverses excursions i fins i tot ens va aparèixer Jesucrist reclamat una espardenya...



L’experiència ha estat fantàstica, m’ha servit per recordar vells records i poder tornar a gaudir d’uns campaments que em van ajudar molt. Voldria agrair tot l’equip de monitors, sanitaris i dietistes, per haver fet d’aquesta estada un gran record, i per descomptat no puc oblidar-me dels nens que van venir als campaments, que han permès que un jove monitor com jo amb poca experiència prengués molt amb ells i a més gaudís tant!!


Sucre amunt!!!






1 de maig 2014

De viatge a Roma!

De veritat, encara no ser ni com començar... 

Aquesta Setmana Santa vaig estar a Itàlia, dins d'un projecte en conjunt amb l'associació de diabètics de Catalunya (adc) i la Federació de Diabetis de Joves d'Itàlia (Fdg), la idea principal era un viatge a Roma amb joves de Catalunya i d'Itàlia per posar en comú les nostres opinions i de com veiem nosaltres la diabetis en el món.

Va ser una setmana fantàstica, que se'm va fer molt curta, allà vaig conèixer persones genials, tant catalans com italians. He de dir que vam formar un vincle molt fort entre nosaltres, units per una sola paraula, “La Diabetis”. 

Per un cop tothom es punxava el dit com jo i s'injectava la insulina, són coses que poden semblar una ximpleria, però he d'admetre que ara mateix ho trobo molt a faltar quan m'he de punxar sol a casa... 

Durant l'estada a Roma, vam fer una mica de turisme per la ciutat i amb l'ajuda de dos gran actors, en Fabio i l'Antonello i una professora de dansa, la Donatella, vam representar una obra amb molt de sentiment i força, que va fer enfortir encara més l'amistat amb nosaltres!!

Ara que ja he tornat d'Itàlia i estic contínuament recordant aquella setmana només puc donar les GRÀCIES!

Gràcies a tots els que han fet possible aquest projecte, gràcies a tota la gent que va venir i va fer que fos un dels millors viatges de la meva vida! Gràcies a Tothom!!


Us trobo molt a faltar!!



Pincha                  Pungi
Sangre                 Sangue
Glucómetro         Glucometro
Inyección               Iniezione






4 d’abr. 2014

SWEETS AGAIN

Bon dia a tots!

Primer volia posar-vos una mica en situació, ja que aquests dies han passat moltes coses…

Diumenge passat dia 30 de Març com ja vaig comentar en una entrada, es va celebrar els 40è aniversari de l’ADC de les Comarques Gironines. A més també es va celebrar l’entrada d’una nova junta i el comiat d’en Jaume Oriell com a president de l’ADC de Girona, que des d’aquí li voldria donar les gràcies per part dels socis i meva per tota l’ajuda que ens ha donat.

Va ser una bona manera de que ens coneguéssim tots un mica millor, però el que volia comentar es que en aquell dinar vam fer un petit pas que podria significar molt per tots nosaltres. I és què volem reactivar els sweets, és a dir un grup de gent jova (18-30 anys) amb moltes ganes de fer coses!!




Però això no va acabar aquí ni molt menys!

El dimecres passat dia 2 d’abril, vaig anar a fer una xerrada a l’ADC de Barcelona sobre com superar les limitacions que intenta donar-nos la diabetis i tenir una visió el màxim d’optimisme i com a sorpresa meva vaig veure com el nostre petit grupet que vam formar el diumenge es va interessar molt per la meva xerrada i volien venir-me a veure a pesar de que la feia a Barcelona.




Però la veritat, a més d’encantar-me que vinguessin va ser una nova oportunitat per intentar reorganitza el sweets i crear una primera quedada conjunta. A més també van venir a la xerrada l’Alberto i la Maria que els dos estudien a l’UB i tenien moltes ganes com nosaltres de formar un grup del sweets plenament actiu!!!

Aquesta entrada és per animar a  tots els joves a participar en les associacions i ajudar a aquestes a que actuïn fent activitats també en tot allò que ens interessa o ens preocupa. És important que els joves ens coneguem, compartim els mateixos interessos!!!



8 de febr. 2014

És quan corro que hi veig clar!!

Ara fa un any, que vaig córrer la meva primera mitja marató amb el diatetic. Alguns ho recordareu per l'entrada que vaig penjar i com era d'esperar no podia resistir-me a fer una nova entrada sobre la mitja marató d'aquest any.
Per mi, la mitja marató no va començar a l'hora de la cursa, va començar molt abans, el dia abans, just quan em dirigia cap a Granollers, a l'hotel Iris per assistir a la reunió prèvia de la cursa amb els meus companys del diatletic.
 

El principi estava una mica nerviós, després d'un any no s'havia si tots els companys se'n recordaria de mi, però un cop allà ja vaig notar el bon ambient i em vaig sentir relaxat i còmode amb tots. 
La reunió, va ser divertida amb moltes bromes i  la vaig trobar interessant, perquè ens van fer una explicació de la localització dels avituallaments "exclusius" per persones amb diabetis i un anàlisi dels controls de l'any passat on aprofito per felicitar en Tomás Fuertes que ser qui va tenir els millors controls.

Després de la reunió vaig tornar cap a casa, on m'esperava un bon plat d'espaguetis amb uns quants talls de pizza i d'acompanyament un bon grapat de nervis per l'endemà.

L'endemà em vaig despertar a les 7:00, com ja m'esperava no em va costar llevar-me, tenia moltes ganes de sortir de casa i anar directe a Granollers a fer la cursa.
Un cop vaig arribar a l'hotel Iris, tothom ja estava en moviment, tan voluntaris com corredors, i vam aprofitar aquells moments de nervis abans de la cursa per comentar les nostres experiències i per conèixer-nos una mica més! A més, aquest any jo no era l'únic de la família que participava al diatletic, també hi havia la meva mare, l'Anna Cardos com a voluntària.

Reducció nit abans de la cursa: Sí
Hora: 21:00
Tipus d'insulina: Lantus
Reducció: 1

Glucèmia el matí de la cursa: 211 (7:02)
Esmorzar: 6'5 R

Glucèmia just abans de començar la cursa: 212
Glucèmia en el km 4: 185 (menjo una barreta energètica)
Glucèmia en el km 10: 201 (menjo una barreta energètica + got d'aquarius)
Glucèmia en el km 17: 147 (3 filipinos)
Glucèmia a l'arribada: 134

Temps realitzat: 1:50:19

  • Velocitat: 11,47 Km/h
  • Ritme: 05:13 min/km

 
(Les dades de les glucèmies són aproximades, ja que no me'n recordava exactament que em marcava en cada avituallament)


 














Segurament estareu cansats de sentir sempre ho mateix, però la cursa va ser fantàstica, concerts en directe, un gran aflorament de gent i l'emoció de la gent és respirava per l'aire. Vaig poder fer la cursa amb comoditat i poder baixar de les dues hores. Quan vaig acabar la cursa ens vam anar felicitant i relatant com havíem trobat la cursa, i més tard vam anar a dinar tots junts, per continuar coneixent-nos de manera més tranquil•la i confortable i per descomptat saber qui s'emporta la cullera de fusta, que la guanya el novell del diatletic que hagi tardat més. Que aquest any l'ha guanyat en Mario Ramirez, amb un temps de 1:30 més o menys, que demostra que els nous novells pugen fort!!


Per mi la cursa, va acabar quan vam acabar el dinar i tornàvem cap a Girona, i dic això, perquè la cursa que vaig fer-la setmana pesada, no existiria si no hi hagués un grup com el diatletic, on són tots ells que fan que aquesta cursa de Granollers sigui tan extraordinària, perquè sinó fos per tots vosaltres, aquesta cursa per mi no existiria.

Gràcies!!


 

26 de gen. 2014

Per què no puc donar sang?

Tot just farà uns mesos a la universitat de Girona, a la Facultat de Ciències a on estic estudiant, van anar un servei de donació de sang mòbil. Feia temps que volia donar sang i en veure’n la oportunitat no m’ho vaig pensar dues vegades. Encara que tenint diabetis havia sentit que no podia donar sang vaig anar-hi per assegurar-me’n. 

Quan vaig arribar-hi, vaig anar ha preguntar si podia donar sang, i llavors, em van preguntar si em subministrava insulina, per saber si era de tipus 1, i en contestar que sí, em van dir que no podia. La veritat que quant m’ho van dir em vaig quedar sorprès i només podia pensar amb el perquè no i per això  em vaig motivar per voler informar-me més sobre aquest tema.


Una de les primeres respostes obtingudes, fa referència a les malalties que necessiten com a tractament les injeccions (abans per la diabetis tipus 1 s’utilitzaven), perquè el tema de les agulles és molt conflictiu, ja que es podia donar el cas que es compartissin xeringues. A més a més, en aquella època van començar a donar-se casos de malalties com la Hepatitis C i la CIDA, d’aquesta manera per evitar riscos es va crear aquesta normativa. Però en realitat, actualment pràcticament ningú utilitza xeringues, ara s’utilitzen bolígrafs d’insulina amb una agulla d’un sol ús. Per tant es pot pensar que aquest motiu d’exclusió està totalment desfasat.
Una altra explicació pel qual no podem donar sang, donat que ens injectem insulina, és que aquesta perdura unes 25 hores en eliminar-se del cos, per tant, la sang que ens extreuen en aquell moment contindria insulina i no seria bona pel receptor.

Però òbviament no em vaig sentir satisfet amb aquestes respostes, com a bon biòleg que vull arribar a ser, volia també saber la base científica d’aquesta exclusió, així que em vaig decidir posar-me en contacte amb professionals sanitaris i amb el Banc de Sang. Malgrat tot les respostes no van ser les esperades...
Em van contestar que els procediments amb que es regulen l'acceptació i l’exclusió del donants de sang es basen en la legislació i en normatives internacionals atorgades periòdicament. 

La legislació espanyola especifica amb un Real Decret on les persones amb diabetis insulinodependent estan excloses de la donació de sang.

Segons el Reial decret 1088/2005, de 16 de setembre, pel qual s'estableixen els requisits tècnics i condicions mínimes de l'hemodonació i dels centres i serveis de transfusió. Publicat en el BOE (núm. 225, de 20/09/2005.)

Referencia:     BOE-A-2005-15514 - (Análisis)

ANEXO II

Criterios de selección de donantes de sangre total y componentes sanguíneos

B. Criterios de exclusión de donantes
1.6 Diabetes que precisa tratamiento con insulina.”

Aquesta exclusió es basa en 2 motius: 

El primer, és degut a que la diabetis es pot descompensar amb major facilitat.
I el segon motiu, més important, és donat a la procedència de la insulina.
Si aquesta hormona és sintètica no hi ha cap tipus de problema, però en el suposat cas que la procedència sigui biològica, no es podria acceptar la donació pel risc de la malaltia de les vaques boges (malaltia que no es pot detectar amb cap anàlisis).

Personalment no entenc gaire bé la resposta, amb aquesta “descompensació”, que vol dir que ens pot baixar el sucre? Perquè només has de mirar-te el sucre abans de donar sang i llestos, a més sempre en acabar et donen un suc i galetes, per tant no crec que pugui ser gaire greu. Una altre persona ens va dir que era per estalviar-se proves, però en realitat punxar el dit és una prova realment simple, i abans de donar sang, te’n fan moltíssimes i no crec que els hi passi res per fer-ne una de més... (que segurament si que la fan).

Actualment, la insulina que s’utilitza és l’artificial o la humana, que estan creades per clonació molecular en els laboratoris i que es idèntica a la insulina humana.

Des del meu punt de vista, totes aquestes explicacions estan obsoletes, com ho està la llei i segurament s’hauria de revisar.... És més, en el Banc de Sang em  suggereix que ho torni a preguntar d’aquí 2 o 3 anys, perquè em van informar que aquets procediments es van renovant periòdicament,  i que és molt possible que la nova legislació determini un canvi de criteris. I em sap molt de greu que no es revisin lleis d'aquests tipus quan actualment ens trobem amb una gran demanda de sang i falta de donants...



Per altre banda, També he d’admetre que potser existeix una altre explicació, que realment té més lògica i sentit, però jo no he sigut capaç de trobar-la, així que animo a tothom que esta llegint aquesta entrada que si la sap me la comenti en el blog.

18 de gen. 2014

Jo ja m'entenc

Segur que hem sentit milers de cops que la diabetis és diferent per a tothom i crec que és molt curiós que una mateixa malaltia no actuï igual en les mateixes situacions depenent de cada  persona o moment en que ens afecti. Tot i que segurament això és un fet més que demostra que la diabetis és una malaltia ben complexa on 2+2 no sempre fan 4.

Un fet que també he trobat interessant es que quan et diagnostiquen diabetis,  et deriven a professionals com un dietista, un endocrí i inclús també amb un educador. Un educador, com molt bé reflecteix la paraula, és una persona que t’ensenya a portar la malaltia. Però al final has de ser TU qui ha d’aprendre a portar bé la diabetis ja que tu ets el que millor et coneixes i pots saber millor com respon el teu cos davant de cada situació que se’t presenta. I en aquest cas no pots fer que el teu metge sigui l’únic que intenti ajudar-te a portar la diabetis, ja que el que té la diabetis ets tu i al fi i el cap qui et pot conèixer millor que tu mateix?


28 de nov. 2013

El nen de sucre al DIADIACLICK

Hola a Tots!

En aquests moments estic molt enfeinat pels exàmens de la UNI però malgrat tot he volgut guardar una mica de temps per fer aquesta entrada sobre com va ser la jornada del DIADIACLICK. Ja que va ser increïble.

Vaig trobar la jornada molt interessant: diferents experts anaven explicant investigacions que havien realitzat sobre com millorar el control de la diabetis i qualitat de vida a partir de les noves tecnologies, com els mòbils, ordinadors, tabletes, etc...
A més també van explicar la importància de saber utilitzar-les bé  ja que mal utilitzades poden ser perjudicials.

Finalment l’ultima xerrada va ser: La taula d’e-pacients: Que tractava de com es poden fer servir les eines que ofereix Internet.

En aquesta xerrada, vaig començar jo ja que era el més jove i a més no estic gaire acostumat a parlar en públic i després van intervenir la Noemí Carayol i en Víctor Bautista (creador de l’aplicació SocialDiabetes) ,  havíem de explicar perquè ens vam interessar  per portar la diabetis en el món dels mòbil i els ordinadors, en que ens havia ajudat a nosaltres i com havien ajudat a les altres persones.



He d’admetre que el nen de sucre estava “una mica nerviós” a més em pensava que seria una xerrada més informal amb els altres convidats, però en arribar en aquella sala plena de gent i veure que havia d’anar a parlar sobre el meu blog jo sol en un pòdium, vaig haver de preparar-me una mica d’introducció amb 5 minuts i després anar improvisant sobre la marxa. Per tant si en el vídeo em veieu una mica nerviós espero que no ho tingueu gaire en compte!!



Tot i això va ser una experiència que mai oblidaré i voldria donar les gràcies a tota la gent que ha fet possible el DIADIACLICK i espero que es segueixi fent jornades com aquestes. Perquè la gent sàpiga que persones amb diabetis també ens estem movent amb molts de camps i fem sentir la nostra veu!!

Si voleu veure els 2 vídeos de la jornada els podeu trobar en el següent link:

Jo surto en el segon vídeo el de 11:00 a 14:00 en el moment (01:31:52)

25 de maig 2013

Compartir la diabetis

Hi ha un moment en la teva vida en que has de prendre una decisió: aprendre a compartir la diabetis amb els altres o separar-la.

És a dir, per mi hi han dos tipus de persones, les que intenten ocultar a tothom que tenen  la diabetis - s’amaguen sempre per punxar-se i intenten  passar el màxim de desapercebuts, no comenten a ningú la seva malaltia -  i en canvi hi ha els que no tenen por d’ensenyar el que realment són, aquells que no els importa dir que tenen diabetis i no s’amaguen de res. A primera vista la gent podria pensar que és molt millor i fàcil ser dels que accepten la diabetis. 


No obstant això,  és molt difícil, doncs vivim en un món on tenir diabetis no és gens fàcil, on som discriminats per fer segons quines feines, on la gent es fa una errònia idea del que realment és la diabetis, la por de que dir que tens diabetis pugui perjudicar la teva relació amb la teva parella, etc... Per aquests motius i molts d’altres, molta gent intenta separar la diabetis de la societat i intenta aïllar-la.

Jo mateix al principi d’agafar la diabetis em costava parlar d’això amb els altres, fins i tot amb els meus amics i familiars, a més també havies de dir-ho al professorat de la teva escola i als teus companys i dir-ho no resultava gens fàcil, perquè en realitat l’únic que a tu realment t’importa és que et tractin igual que qualsevol altre persona.


Sempre que sentia la paraula “diabetis” notava una sensació incòmoda... però si realment no hagués aconseguit unir íntimament la diabetis amb la meva vida social avui no estaria escrivint en aquests instants. Per això animo  a tots els que tinguin diabetis a perdre aquesta por, i a intentar superar-la i a compartir-la.




10 de maig 2013

Dia del Finalista

La setmana passada a l’escola La Salle Girona, on estic fent el 2n de Batxillerat Científic, vam celebrar el Finalista i em van donar la Menció Honorífica pel meu treball de recerca: El nen de sucre, és a dir pel meu blog.

I voldria aprofitar per donar les gràcies a tots el que m’han ajudat i m’han donat ànims per continuar:
  • Als meus tutors (Mònica Breto, Laura Mach i la Núria Giribets) i professors
  • Al meu doctor, el Dr. Esteve i la meva educadora la Lidia Casellas
  • A la meva família
  • A la Núria Pi (responsable de la delegació de l’ADC de les Comarques Gironines) i en Jaume Oriell (President de l’ADC)
 I per tots aquell que han compartit entrades meves en els seus blogs i pel Google:



 I per descomptat els seguidors del blog i de tots vosaltres que manteniu en vida el blog.

També vull aprofitar per comentar que malauradament no podré fer una entrada per setmana degut a que estic amb exàmens finals i s’acosta la selectivitat i a més hi haurà el viatge de fi de curs..., però el blog continuarà com sempre.



26 d’abr. 2013

Per què a mi?

És curiós les coses que se’t poden passar pel cap un cop et diuen que tens diabetis, pel fet de que es tracta d’una malaltia crònica, que té tractament, però en aquests moments no té cura.

Ara mateix em seria impossible recordar tot el que vaig pensar en aquell moment. Malgrat tot si que me’n recordo de la pregunta que em vaig fer: Per què a mi? Aquesta és una pregunta inevitable que es fa molta gent quan li diagnostiquen una malaltia important o els passa alguna cosa desagradable o inesperada.

En aquell moment et sents molt impotent i diferent dels altres, per què a mi? t’ha passat el que no t’hauries imaginat mai que et passaria a tu. Sempre havia pensat que les coses passen per algun motiu, buscava una explicació però en aquell moment no podia fer-me a la idea, tenia una sensació com si tot se'm caigués a sobre, una sensació força pessimista, doncs t'adones que la vida, quan vol, pot ser molt injusta.

No és fins al cap d'un temps, que reflexiones i t'adones que hi ha coses que encara són pitjors, que la vida potser et posa a prova i que ho has de superar i demostrar la teva força. Juntament amb la gent que realment t’estima i t’ajuda a superar-te cada dia. T’obliga a una única cosa, a acceptar-ho, a seguir endavant, a demostrar de ho que som capaços de fer i a superar-nos cada dia a nosaltres mateixos per a seguir lluitant.




23 de març 2013

Les persones més dolces del món

Avui quan estava pensant quina entrada fer, se m’ ha ocorregut fer una relacionada sobre "l’amor amb la diabetis". Primer de tot he començat a buscar informació per saber com la gent amb diabetis es relaciona amb la família, amics, la seva parella i de pas per veure si veia algun consell per mi.

Però el que m’ha sorprès ha sigut trobar moltes pàgines webs que parlaven que la gent amb diabetis eren persones tristes, amargades, solitàries, preocupades, amb poques capacitats de sentir passió o afecte... “Com si la nostra incapacitat d’absorbir sucre per ser dolços ens fes més amargs i insípids”.

Però com pot ser què hi hagi gent que pensi això!!???

De veritat es pensen que per tenir diabetis som diferents i a sobre que no podem tenir passió per l’amor i la vida? Però quines bajanades!! Em decep que hi hagi gent que pugui pensar així. Tota la gent que he pogut conèixer amb diabetis han sigut realment simpàtics, són gent fantàstica, molt optimista i amb ganes de seguir endavant.  I m’ofendria que algú pugues pensar que jo, el nen de sucre, pogués ser una persona desapassionada o sense ganes d’emocionar-se i sentir l’amor i no donar per suposada una cosa per una “etiqueta” com la diabetis.

Que diantre, que no us facin creure el contrari, la gent amb diabetis són les persones més dolces del món!



9 de març 2013

La diabetis és hereditària?

Normalment quant tenim una malaltia crònica com la diabetis que pot ser genètica ens preguntem si podem transmetre la diabetis als nostres fills

La diabetis de tipus 1 no és hereditària, però es pot néixer amb la predisposició a tenir diabetis. En aquesta predisposició intervenen diferents gens; els més importants són els que estan localitzats a la regió denominada HLA en el cromosoma 6.

Els factors externs, ambientals, són molt importants, com s’ha pogut comprovar en determinades ètnies quan han emigrat. Per exemple, la diabetis és més freqüent entre els japonesos que han emigrat als Estats Units que no pas entre els que s’han quedat al Japó.
Només el 15% dels nens o adolescents que tenen diabetis tipus 1 tenen algun antecedent familiar -pares o germans- amb diabetis. El risc que presenta una persona amb diabetis  tipus 1 de tenir un fill que tingui diabetis és baix, però no impossible!

M’agradaria destacar que la meva mare té diabetis (des de els 14 anys, igual que jo) per tan  no podem donar per suposat que no puguem tenir fills amb diabetis. Per la meva mare va ser un cop molt dur, com qualsevol mare que es preocupa pels seus fills, no volia que patis una malaltia que ella estava patint. No és fàcil veure com el teu fill té el mateixos mals de caps que has tingut tu tant de temps...

Tot i això, també hem de pensar que el fet que la meva mare ja estigues familiaritzada amb la malaltia em va ajudar molt a tenir un bon control i a superar-ho de la millor manera possible. En conclusió que si algú de vosaltres té diabetis i ha tingut un fill que també en té, si us plau, no us sentiu culpables. Penseu que podeu ajudar-lo moltíssim i que en realitat ,com en el meu cas, acabaran agraint que també tinguin una mare amb diabetis. 



2 de març 2013

Un canvi en la meva vida: Campaments ADC


Fa poc em vaig posar a mirar les fotos que tenia dels campaments de l’ADC que organitza pels joves amb diabetis, els quals hi vaig anar fa uns anys i m’ha fet recordar molt el que em van ajudar.

Feia poc que m’havien diagnosticat la diabetis i no tenia gaires ganes d’anar a uns campaments, no em feia gens d’ il·lusió, estava desorientat i espantat, em pensava que les coses canviarien...., que canviarien a pitjor...després de tot el que em venia a sobre el meu humor no estava massa alt, tot hi això, gràcies a la pressió de la meva família hi vaig anar.

Ara se’m faria difícil explicar com hauria sigut la meva vida sinó hagués anat a aquells campaments, ja que allà va ser on la meva vida va començar a fer el meu primer gran canvi.

Va ser en els campaments on vaig començar a conèixer joves com jo, però en canvi ells no estaven espantats, al contrari, notava com si fossin uns lluitadors, amb ells tenia una sensació d’acceptació que no havia tingut encara des que tenia la diabetis.

És impressionant com el contacte amb la gent que té els mateixos problemes que tu  pot ajudar-te acceptar aquesta malaltia en qüestió, és impossible d’explicar com tant els companys dels campament,  com els monitors, els metges etc... van poder fer treure la por a aquell nen amb diabetis i que comences a veure la vida d’una altra manera, de la manera del nen de sucre.