Per què a mi?

És curiós les coses que se’t poden passar pel cap un cop et diuen que tens diabetis, pel fet de que es tracta d’una malaltia crònica, que té tractament, però en aquests moments no té cura.

Ara mateix em seria impossible recordar tot el que vaig pensar en aquell moment. Malgrat tot si que me’n recordo de la pregunta que em vaig fer: Per què a mi? Aquesta és una pregunta inevitable que es fa molta gent quan li diagnostiquen una malaltia important o els passa alguna cosa desagradable o inesperada.

En aquell moment et sents molt impotent i diferent dels altres, per què a mi? t’ha passat el que no t’hauries imaginat mai que et passaria a tu. Sempre havia pensat que les coses passen per algun motiu, buscava una explicació però en aquell moment no podia fer-me a la idea, tenia una sensació com si tot se'm caigués a sobre, una sensació força pessimista, doncs t'adones que la vida, quan vol, pot ser molt injusta.

No és fins al cap d'un temps, que reflexiones i t'adones que hi ha coses que encara són pitjors, que la vida potser et posa a prova i que ho has de superar i demostrar la teva força. Juntament amb la gent que realment t’estima i t’ajuda a superar-te cada dia. T’obliga a una única cosa, a acceptar-ho, a seguir endavant, a demostrar de ho que som capaços de fer i a superar-nos cada dia a nosaltres mateixos per a seguir lluitant.

Beatriz García: 4desert

Em sap greu no haver pogut escriure aquesta entrada abans, però aquesta setmana estava amb exàmens i se m’ha fet impossible fer-la abans.

Avui m’agradaria parlar d’una persona de la qual segurament ja haureu escoltat el seu nom, la Beatriz García, una jove amb diabetis que fa els 4deserts, una de les proves més difícils del món on haurà de recórrer els 4 deserts més durs del planeta, el més sec (el desert d'Atacama, Xile), el més calorós (el desert del Sàhara, Egipte), el més fred (l'Antàrtida) i el més ventós (el desert de Gobi, la Xina).

Cada dia em meravello més de com les persones poden arribar a superar-se a si mateixes. Com a jove esportista només puc fer grans elogis sobre ella. Per mi no és una lluitadora, la veig com una vencedora, una noia que ha vençut a la diabetis i que li ha dit que faria el que més desitjaria i ho està aconseguint i sense deixar que la diabetis l’aturés. No és estrany doncs que la vegi com una heroïna. No només per haver estat fent un dels reptes més complicats del món, sinó perquè per ella la diabetis no li ha fet establir cap límit. I és amb gent així que espero que algun dia els mitjans de comunicació ja no parlin d'una "diabètica" que està fent els 4desert, sinó que parlin de la Beatriz García, la que va aconseguir el seu somni.

http://www.managingsport.com/patrocinada_por_diabalance_beatriz_garc%C3%AD_primera_diab%C3%A9tica_espa%C3%B1ola_en_superar_el_arranque_de_la_car

ADC: Comarques Gironines

GRUP DE CONVERSA
JOVENTUT  I DIABETIS

Hola a tots els joves! .......  i pares !
Us convidem  a participar a aquest  grup de conversa.
L’objectiu d’aquesta trobada és que entre tots els assistents i amb l’ajuda d’un especialista podem conèixer millor com adaptar la diabetis als hàbits del joves d’avui.

           DIABETIS, MARXA NOCTURNA  I” BOTELLON”

Suggerim una trobada oberta on preguntar tot allò que t’inquieti sobre tots els aspectes  que alteren la teva rutina diària:
Vine…..,    aprèn……   i   ensenya.

Orientadors :  Franc Calvo  i Cristina Gubau - Terapeutes i Educadors Socials de la Fundació       Teresa Ferrer

GRUP DE JOVES  Divendres ,  26 d’abril  a les 7 del vespre .Podeu venir acompanyats.
GRUP DE PARES  Dimecres ,  29 d’abril a les 7 del vespre

Com sempre a l’Hotel d’Entitats (Benestar Social) c/ Rutlla, 20-22  baixos  de Girona
Cal confirmar assistència. al tef.972-20-50-20 o bé per e mail :
adcgirona@adc.cat.    

Us hi esperem.
La Junta,
Girona, 22 de març de 2013

Amb la col.laboració de la Fundació Teresa Ferrer i Dipsalut

Què he de fer quan estic malalt?

Les persones que porten un bon control de la diabetis no tenen més riscos
d’adquirir infeccions que la població general, però quan les pateixen necessiten fer uns controls més estrictes de la seva diabetis i adoptar unes mesures addicionals.
En canvi, si el control de la diabetis no és correcte disminuirà la immunitat davant les infeccions i això implicarà la possibilitat de desenvolupar-ne més.

D’altra banda, en les situacions de dejú, estrès o malaltia, es produeixen unes
hormones d’acció contrària a la de la insulina, el cortisol i el glucagó, que són
hiperglucemiants (augmenten el sucre a la sang) i, per tant, fan que les necessitats
d’insulina augmentin.

Es solen necessitar dosis d’insulina superiors a les habituals quant tens una malaltia degut a que altera el teu cos i els medicaments també poden ajudar-hi, per això es important fer-se forces controls per saber com tenim els nivells de sucre.

Si tenim dolor d’estómac i provoca que tinguem una mala tolerància als aliments  que ens origina vòmits, s’ha de subministrar dosis més baixes d’insulina perquè a causa dels vòmits pot provocar que no puguem absorbir sucre o no puguem menjar.

Quan cal anar a l’hospital?

• Quan hi ha vòmits i no es tolera cap ingesta.
• Quan l’acetona a l’orina és molt positiva i la respiració és ràpida.
• Quan els nivells de glucèmia segueixen elevats malgrat les dosis extres d’insulina.
• Quan hi ha confusió mental amb afectació de l’estat general.
• Quan hi ha dolor abdominal no habitual i greu.
• En nens petits (menors de 2 - 3 anys) o que tenen alguna altra malaltia a més de la diabetis.

Quan  feia una setmana que havia sortit de l'hospital que em van diagnosticar la diabetis vaig agafar una gastroenteritis. com que no podia menjar res i ho vomitava tot, els meus pares em van dir que no em poses insulina i vam marxar a l'hospital, on em van posar sèrum i un medicament perquè no vomites i gràcies això vaig poder tornar a casa per la tarda, però això si, directe al llit. La següent setmana la va agafar la meva mare però com que ella ja fa 36 anys que té diabetis se la va saber controlar bevent sucs molt a poc a poc fins que els nivells de sucre li van pujar una mica i injectant-se 1/4 part d'insulina de la que normalment es col•locava.

Això demostra la gran diferència entre una persona que porta molt de temps amb la diabetis amb alguna que no... per això s'ha de tenir en compte que tota persona amb diabetis ha d'assumir un proces d'auto reconeixement per saber com reacciona el nostre cos en aquests casos i com solucionar-los.

Senderisme: Marxa Joanenca

Distància: 21km (Marxa Joanenca)

Duració: 5 hores i 27 minuts

Altura: 774 m

6:30 -> 135 mg/dl (em subministro insulina) 

 1 plàtan

11:32-> 102mg/dl (em subministro insulina)

Entrepà de botifarra, 2 vasos de cola

Durant el recorregut: 1L de beguda isotònica

13:49 -> 98mg/dl

Observacions: La ruta ha estat molt bé i és el segon cop que la faig, però aquest cop amb un recorregut diferent de l’any passat. 

Aquesta marxa es caracteritza perquè llencen un petard a l'inici de la marxa com a tret de sortida.

Hem travessat petites rieres per on encara corria l'aigua, degut a les últimes pluges d'aquests dies i el principi de la ruta ens a acompanyat la boira , però per sort no ha tardat massa en esvair-se.

La dificultat ha sigut la llargada de la ruta  que m’ha comportat anar menjant i bevent de tant en tant per mantenir els nivells glucèmics, però malgrat això m’he pogut mantenir força estable.

També puc esmentar que se’ns ha fet més llarga. perquè ens vam perdre una bona estona, seguint a les persones de davant i vam tenir que tornar endarrere, però tot hi això ha estat molt bé!!

Diabetis a l'escola

S'ha de tenir una escolarització completament normal. La diabetis no ha de ser cap inconvenient per a un nen o jove a l’hora de desenvolupar les mateixes activitats que els seus companys (colònies, convivències, viatges de fi de curs).

Els mestres han de saber què és la diabetis, han de conèixer el problema de la hipoglucèmia i la manera de solucionar-la. També han de saber que, en ocasions, el nen o jove amb diabetis pot necessitar menjar, beure o bé orinar a deshora, durant la classe. És important que ho pugui fer sense impediments ni protagonismes. Així mateix, cal que els altres companys en sàpiguen els motius des del començament.

És convenient recomanar al jove que no amagui la seva afecció; d’altra banda, cal que els seus companys ho sàpiguen i tinguin informació adequada sobre els problemes que puguin aparèixer.

Ha de practicar exercici físic i esport igual que qualsevol noi o noia de la seva edat (a excepció, de que els nivells de sucre siguin molt alts amb acetona) .

Si es queda a dinar a l'escola no s'han de fer diferències amb el que mengen els seus companys. Els menús de l’escola s’han de revisar per una dietista (sobretot en mainada petita) per assegurar que no hi manquin o sobrepassin els hidrats de carboni.

També és bo contactar amb l’associació de diabetis més propera, on es trobarà l’assessorament adequat i fins i tot gent especialitzada en el tema que pot fer xerrades als alumnes i professors sobre la diabetis o acompanyaments en els menjadors i sortides escolars de la mainada petita.

En el meu cas, jo no vaig tenir gaires  problemes, si que algunes vegades, alguns companys van fer alguna “gracieta” quan bevia un suc o  menjava a classe i em molestava una mica, però va ser al principi de tenir la diabetis i també vaig aprendre a no donar-li gaire  importància.

És  molt important no tenir por o vergonya a beure un suc o a fer un autoanàlisis de sucre amb el mesurador (si convé) perquè no podem oblidar que hi ha coses molt més importants en joc.

Les persones més dolces del món

Avui quan estava pensant quina entrada fer, se m’ ha ocorregut fer una relacionada sobre "l’amor amb la diabetis". Primer de tot he començat a buscar informació per saber com la gent amb diabetis es relaciona amb la família, amics, la seva parella i de pas per veure si veia algun consell per mi.

Però el que m’ha sorprès ha sigut trobar moltes pàgines webs que parlaven que la gent amb diabetis eren persones tristes, amargades, solitàries, preocupades, amb poques capacitats de sentir passió o afecte... “Com si la nostra incapacitat d’absorbir sucre per ser dolços ens fes més amargs i insípids”.

Però com pot ser què hi hagi gent que pensi això!!???

De veritat es pensen que per tenir diabetis som diferents i a sobre que no podem tenir passió per l’amor i la vida? Però quines bajanades!! Em decep que hi hagi gent que pugui pensar així. Tota la gent que he pogut conèixer amb diabetis han sigut realment simpàtics, són gent fantàstica, molt optimista i amb ganes de seguir endavant.  I m’ofendria que algú pugues pensar que jo, el nen de sucre, pogués ser una persona desapassionada o sense ganes d’emocionar-se i sentir l’amor i no donar per suposada una cosa per una “etiqueta” com la diabetis.

Que diantre, que no us facin creure el contrari, la gent amb diabetis són les persones més dolces del món!