Els primers coneixements de la diabetis

La diabetis mellitus era ja coneguda abans de l'era cristiana. En el papir d'Ebers descobert a Egipte, corresponent al segle XV abans de Crist, ja es descriuen símptomes que semblen correspondre a la diabetis.Es va escriure en un papir:  "La diabetis és un trastorn notable, i no gaire comú per l'home. Es compon per un desgast humit i fred de la carn i les extremitats per l'orina;  La secreció passa de forma habitual , pels ronyons i la bufeta. Els pacients mai deixen de veure aigua, i la descàrrega és molt incessant com una resclosa que deixar sortir l'aigua. Aquesta malaltia és crònica, i s'engendra poc a poc, encara que el pacient no sobreviu molt temps."Es coneixia comunament com la "malaltia degenerativa", ja que els pacients literalment es consumien i morien.

Els metges, com Galè i Areteo van entendre els símptomes de la malaltia, però es van quedar atònits sobre com tractar els pacients efectivament, però això no va impedir que els metges la tractessin, i ha hagut molts tractaments estranys.

En temps dels antics grecs, l'oli de roses, dàtils, codonys crus i farinetes van ser pensats per alleujar el patiment del pacient. No obstant això, hi ha una mica de sentit en aquests suggeriments. Els Codonys, per exemple, són rics en fibra i s'ha demostrat que ajuden a reduir els nivells de sucre en la sang, ja que alenteixen l'absorció de sucre. Van sorgir més idees descabellades com en el segle XVII que consistien en menjar corall vermell trencat, ametlles dolces, escurçó, carn gelatinosa i ortigues.

Fins al segle passat no es va comprovar que l'elevació de glucèmia a la sang és la principal característica de la diabetis. Va ser llavors quan es va pensar que el pàncrees devia segregar una substància capaç de regular el metabolisme del sucre.
Aquesta substància, la insulina, fou descoberta el 1921 per dos joves científics anomenats Banting i Best. Gràcies a la insulina, milers de persones de tot el món han pogut portar una vida pràcticament normal.