Què he de fer quan estic malalt?

Les persones que porten un bon control de la diabetis no tenen més riscos
d’adquirir infeccions que la població general, però quan les pateixen necessiten fer uns controls més estrictes de la seva diabetis i adoptar unes mesures addicionals.
En canvi, si el control de la diabetis no és correcte disminuirà la immunitat davant les infeccions i això implicarà la possibilitat de desenvolupar-ne més.

D’altra banda, en les situacions de dejú, estrès o malaltia, es produeixen unes
hormones d’acció contrària a la de la insulina, el cortisol i el glucagó, que són
hiperglucemiants (augmenten el sucre a la sang) i, per tant, fan que les necessitats
d’insulina augmentin.

Es solen necessitar dosis d’insulina superiors a les habituals quant tens una malaltia degut a que altera el teu cos i els medicaments també poden ajudar-hi, per això es important fer-se forces controls per saber com tenim els nivells de sucre.

Si tenim dolor d’estómac i provoca que tinguem una mala tolerància als aliments  que ens origina vòmits, s’ha de subministrar dosis més baixes d’insulina perquè a causa dels vòmits pot provocar que no puguem absorbir sucre o no puguem menjar.

Quan cal anar a l’hospital?

• Quan hi ha vòmits i no es tolera cap ingesta.
• Quan l’acetona a l’orina és molt positiva i la respiració és ràpida.
• Quan els nivells de glucèmia segueixen elevats malgrat les dosis extres d’insulina.
• Quan hi ha confusió mental amb afectació de l’estat general.
• Quan hi ha dolor abdominal no habitual i greu.
• En nens petits (menors de 2 - 3 anys) o que tenen alguna altra malaltia a més de la diabetis.

Quan  feia una setmana que havia sortit de l'hospital que em van diagnosticar la diabetis vaig agafar una gastroenteritis. com que no podia menjar res i ho vomitava tot, els meus pares em van dir que no em poses insulina i vam marxar a l'hospital, on em van posar sèrum i un medicament perquè no vomites i gràcies això vaig poder tornar a casa per la tarda, però això si, directe al llit. La següent setmana la va agafar la meva mare però com que ella ja fa 36 anys que té diabetis se la va saber controlar bevent sucs molt a poc a poc fins que els nivells de sucre li van pujar una mica i injectant-se 1/4 part d'insulina de la que normalment es col•locava.

Això demostra la gran diferència entre una persona que porta molt de temps amb la diabetis amb alguna que no... per això s'ha de tenir en compte que tota persona amb diabetis ha d'assumir un proces d'auto reconeixement per saber com reacciona el nostre cos en aquests casos i com solucionar-los.

Senderisme: Marxa Joanenca

Distància: 21km (Marxa Joanenca)

Duració: 5 hores i 27 minuts

Altura: 774 m

6:30 -> 135 mg/dl (em subministro insulina) 

 1 plàtan

11:32-> 102mg/dl (em subministro insulina)

Entrepà de botifarra, 2 vasos de cola

Durant el recorregut: 1L de beguda isotònica

13:49 -> 98mg/dl

Observacions: La ruta ha estat molt bé i és el segon cop que la faig, però aquest cop amb un recorregut diferent de l’any passat. 

Aquesta marxa es caracteritza perquè llencen un petard a l'inici de la marxa com a tret de sortida.

Hem travessat petites rieres per on encara corria l'aigua, degut a les últimes pluges d'aquests dies i el principi de la ruta ens a acompanyat la boira , però per sort no ha tardat massa en esvair-se.

La dificultat ha sigut la llargada de la ruta  que m’ha comportat anar menjant i bevent de tant en tant per mantenir els nivells glucèmics, però malgrat això m’he pogut mantenir força estable.

També puc esmentar que se’ns ha fet més llarga. perquè ens vam perdre una bona estona, seguint a les persones de davant i vam tenir que tornar endarrere, però tot hi això ha estat molt bé!!

Diabetis a l'escola

S'ha de tenir una escolarització completament normal. La diabetis no ha de ser cap inconvenient per a un nen o jove a l’hora de desenvolupar les mateixes activitats que els seus companys (colònies, convivències, viatges de fi de curs).

Els mestres han de saber què és la diabetis, han de conèixer el problema de la hipoglucèmia i la manera de solucionar-la. També han de saber que, en ocasions, el nen o jove amb diabetis pot necessitar menjar, beure o bé orinar a deshora, durant la classe. És important que ho pugui fer sense impediments ni protagonismes. Així mateix, cal que els altres companys en sàpiguen els motius des del començament.

És convenient recomanar al jove que no amagui la seva afecció; d’altra banda, cal que els seus companys ho sàpiguen i tinguin informació adequada sobre els problemes que puguin aparèixer.

Ha de practicar exercici físic i esport igual que qualsevol noi o noia de la seva edat (a excepció, de que els nivells de sucre siguin molt alts amb acetona) .

Si es queda a dinar a l'escola no s'han de fer diferències amb el que mengen els seus companys. Els menús de l’escola s’han de revisar per una dietista (sobretot en mainada petita) per assegurar que no hi manquin o sobrepassin els hidrats de carboni.

També és bo contactar amb l’associació de diabetis més propera, on es trobarà l’assessorament adequat i fins i tot gent especialitzada en el tema que pot fer xerrades als alumnes i professors sobre la diabetis o acompanyaments en els menjadors i sortides escolars de la mainada petita.

En el meu cas, jo no vaig tenir gaires  problemes, si que algunes vegades, alguns companys van fer alguna “gracieta” quan bevia un suc o  menjava a classe i em molestava una mica, però va ser al principi de tenir la diabetis i també vaig aprendre a no donar-li gaire  importància.

És  molt important no tenir por o vergonya a beure un suc o a fer un autoanàlisis de sucre amb el mesurador (si convé) perquè no podem oblidar que hi ha coses molt més importants en joc.

Les persones més dolces del món

Avui quan estava pensant quina entrada fer, se m’ ha ocorregut fer una relacionada sobre "l’amor amb la diabetis". Primer de tot he començat a buscar informació per saber com la gent amb diabetis es relaciona amb la família, amics, la seva parella i de pas per veure si veia algun consell per mi.

Però el que m’ha sorprès ha sigut trobar moltes pàgines webs que parlaven que la gent amb diabetis eren persones tristes, amargades, solitàries, preocupades, amb poques capacitats de sentir passió o afecte... “Com si la nostra incapacitat d’absorbir sucre per ser dolços ens fes més amargs i insípids”.

Però com pot ser què hi hagi gent que pensi això!!???

De veritat es pensen que per tenir diabetis som diferents i a sobre que no podem tenir passió per l’amor i la vida? Però quines bajanades!! Em decep que hi hagi gent que pugui pensar així. Tota la gent que he pogut conèixer amb diabetis han sigut realment simpàtics, són gent fantàstica, molt optimista i amb ganes de seguir endavant.  I m’ofendria que algú pugues pensar que jo, el nen de sucre, pogués ser una persona desapassionada o sense ganes d’emocionar-se i sentir l’amor i no donar per suposada una cosa per una “etiqueta” com la diabetis.

Que diantre, que no us facin creure el contrari, la gent amb diabetis són les persones més dolces del món!

La diabetis en el món laboral

En el món laboral, s’hauria de respectar el principi constitucional on es garanteix la no discriminació dels treballadors per motius de salut. És més, el primer que l’incompleix és l’Administració, doncs impedeix l'accés a molts llocs de treball a persones amb diabetis, sense ni tan sols poder demostrar que són APTES per la feina. 

Com per exemple: els bombers, els cossos policials, els pilots d’aviació etc . . .

A sobre, per contra a les persones amb diabetis (sense complicacions o patologies afegides) tampoc se’ns reconeix una MINUSVALIDESA ni molts menys una INVALIDESA, no obstant si que es reconeix com a no aptes per segons quin treballs. 

Existeix en la societat molta ignorància, prejudicis i idees antiquades sobre la diabetis i les seves conseqüències socials. Els darrers anys i ara, qualsevol persona amb dibetis es pot equiparar a una persona no diabètica, ja que es poden dur vides normals sense molta dificultat.. . Avui dia, hi ha molts més mitjans (noves insulines, nous aparells per mesurar la glicèmia . . . etc) que fan que aquestes exclusions siguin obsoletes, i les associacions de malalts haurien de fer més per evitar discriminacions com aquestes. 

Malgrat aquests plantejaments inicials, es constaten també encara casos de discriminació, la majoria de vegades de forma subtil i sense dir-ho pel nom, cosa que en dificulta la denúncia pública o penal. 

Per què l'Estat no comença a posar una mica d'ordre i que exposi d'una forma clara com s'ha de presentar la diabetis a la societat? I que ens justifiqui perquè no podem fer un seguit de feines, quan hi ha persones amb diabetis que han escalat l'Everest, han fet Ironmans (3,86 km de natació, 180 km de bicicleta i 42,2 km de cursa) i han sigut gent important sense que la diabetis els perjudiqués en res! 

  

Voldria donar les gràcies a en Jaume Oriell i Coromines advocat de l'ADC ja que és ell qui m'ha fet unes breus consideracions sobre aquest tema. 

La diabetis és hereditària?

Normalment quant tenim una malaltia crònica com la diabetis que pot ser genètica ens preguntem si podem transmetre la diabetis als nostres fills

La diabetis de tipus 1 no és hereditària, però es pot néixer amb la predisposició a tenir diabetis. En aquesta predisposició intervenen diferents gens; els més importants són els que estan localitzats a la regió denominada HLA en el cromosoma 6.

Els factors externs, ambientals, són molt importants, com s’ha pogut comprovar en determinades ètnies quan han emigrat. Per exemple, la diabetis és més freqüent entre els japonesos que han emigrat als Estats Units que no pas entre els que s’han quedat al Japó.

Només el 15% dels nens o adolescents que tenen diabetis tipus 1 tenen algun antecedent familiar -pares o germans- amb diabetis. El risc que presenta una persona amb diabetis  tipus 1 de tenir un fill que tingui diabetis és baix, però no impossible!

M’agradaria destacar que la meva mare té diabetis (des de els 14 anys, igual que jo) per tan  no podem donar per suposat que no puguem tenir fills amb diabetis. Per la meva mare va ser un cop molt dur, com qualsevol mare que es preocupa pels seus fills, no volia que patis una malaltia que ella estava patint. No és fàcil veure com el teu fill té el mateixos mals de caps que has tingut tu tant de temps...

Tot i això, també hem de pensar que el fet que la meva mare ja estigues familiaritzada amb la malaltia em va ajudar molt a tenir un bon control i a superar-ho de la millor manera possible. En conclusió que si algú de vosaltres té diabetis i ha tingut un fill que també en té, si us plau, no us sentiu culpables. Penseu que podeu ajudar-lo moltíssim i que en realitat ,com en el meu cas, acabaran agraint que també tinguin una mare amb diabetis. 

Un canvi en la meva vida: Campaments ADC

Fa poc em vaig posar a mirar les fotos que tenia dels campaments de l’ADC que organitza pels joves amb diabetis, els quals hi vaig anar fa uns anys i m’ha fet recordar molt el que em van ajudar.

Feia poc que m’havien diagnosticat la diabetis i no tenia gaires ganes d’anar a uns campaments, no em feia gens d’ il·lusió, estava desorientat i espantat, em pensava que les coses canviarien...., que canviarien a pitjor...després de tot el que em venia a sobre el meu humor no estava massa alt, tot hi això, gràcies a la pressió de la meva família hi vaig anar.

Ara se’m faria difícil explicar com hauria sigut la meva vida sinó hagués anat a aquells campaments, ja que allà va ser on la meva vida va començar a fer el meu primer gran canvi.

Va ser en els campaments on vaig començar a conèixer joves com jo, però en canvi ells no estaven espantats, al contrari, notava com si fossin uns lluitadors, amb ells tenia una sensació d’acceptació que no havia tingut encara des que tenia la diabetis.

És impressionant com el contacte amb la gent que té els mateixos problemes que tu  pot ajudar-te acceptar aquesta malaltia en qüestió, és impossible d’explicar com tant els companys dels campament,  com els monitors, els metges etc... van poder fer treure la por a aquell nen amb diabetis i que comences a veure la vida d’una altra manera, de la manera del nen de sucre.