23 de febr. 2013

Madurar de cop

La diabetis de tipus 1 es diagnostica majoritàriament entre els 3 i els 16 anys

En aquest període de la nostre vida no solem tenir masses preocupacions, només ens importa passar-nos ho bé i també podríem dir que estem a la part immadura de la nostra vida. Per això quants ens diuen que tenim diabetis, se'ns gira el món completament i de cop, en un dia, tenim una preocupació que la tindrem durant tota la vida, la diabetis.

És per aquest fet, que s’acostuma a dir que els nens que tenen diabetis es veuen obligats a madurar abans, han d’aprendre que una mala decisió pot tenir molt males conseqüències i també la gran necessitat de ser responsables. És com si creixéssim de cop, s’ha de fer un canvi de mentalitat i això no és gens fàcil, perquè quant ets un nen petit la teva màxima preocupació tindria que ser la de poder sortir a jugar i divertir-nos.




16 de febr. 2013

Diabetis: Dels errors també s'aprèn

Com en tot en la vida, en la diabetis també s'aprèn molt dels errors. I tots alguna vegada o un altre ens hem equivocat i hem comès errors que després hem hagut també d'aprendre a corregir. Aquest és un tema que surt generalment en qualsevol xerrada amb els grups de conversa de les associacions de diabetis.

L'error més gran, que me'n recordo que he fet, va ser quan devia fer un any que havia agafat la diabetis i vaig anar al cinema amb els amics. Em vaig col·locar més insulina ràpida i vaig menjar crispetes dolces però durant tota la pel·lícula només tenia ganes d'anar als serveis i em vaig pensar que anava alt de sucre per la qual cosa en acabar encara em vaig injectar més insulina. En arribar a casa quan em vaig mirar la glucèmia amb el mesurador estava baix. La meva mare es va esvarar molt i vaig haver d'esperar les tres hores menjant per no tenir una hipoglucèmia.

Per tan és indispensable conèixer molt bé la duració de la insulina que ens col·loquem per solucionar molts d'aquests errors i quan es poden pujar o baixar les dosis d'insulina per fer-ho adequadament segons les racions.

Qui és què no s'ha confós d'insulina alguna vegada? O s'ha oblidat de col·locar la insulina? Qui és què no ha comès mai cap error?




9 de febr. 2013

GRANOLLERS MITJA MARATÓ 2013 amb el DIATLÈTIC

Dia 3 de febrer, aquest dia no va ser un dia normal i corrent. Més aviat és podria dir que va ser més "corrent" del que havia fet mai.

Va ser el dia que gracies al diatlètic em vaig poder superar un cop més, vaig poder fer la meva primera 1/2 marató i l'única manera de resumir-la seria com a inoblidable

L'ambient era espectacular, 12.000 persones reunides amb un únic objectiu, fer una cursa.
Just abans de començar em vaig reunir amb el  diatlètic, un grup d'esportistes que tenen diabetis on demostren  que la diabetis no és un obstacle per fer esport. El grup diatlètic em va transmetre molt optimisme i el més important, que gràcies a ells podia fer la meva primera 1/2 marató.

Ara sense més preàmbuls escriuré com sempre el diari d'un esportista amb diabetis:

Distància: 21.097 km corrent 
Duració: 2:01:22

Glucèmia al despertar-me -> 145 mg/dl

Esmorzar: torades amb melmelada (8R)

Glucèmia abans de fer la cursa -> 132 mg/dl 
(1/2 suc de taronja) 
Glucèmia al km 4 -> 123 mg/dl 
("gelatina ensucrada") 
Glucèmia km 11 -> 70 mg/dl 
(m'he d'esperar.... un suc, "gelatina ensucrada" i gelatina per esportistes) 
Glucèmia km 17 -> 134 mg/dl
Glucèmia en meta -> 119 mg/dl 

Després del recorregut: Dues mandarines i una xocolatina.

Observacions: Ha sigut una cursa  molt llarga i això implica que s'ha de tenir els nivells de sucre elevats per no anar tan just en la cursa i amb això no m'hi havia trobat mai.... tot i això gràcies al diatlètic ho he pogut solucionar i així he evitat una baixada de sucre.  




8 de febr. 2013

La cura en gossos amb diabetis de tipus 1, quan falta per a la cura en humans?

Un equip d'investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha aconseguit curar completament la diabetis de tipus 1 en gossos mitjançant una única sessió de teràpia gènica. És la primera vegada que s'aconsegueix curar aquesta malaltia en animals grans i això posa la base perquè en un futur es pugui traslladar la teràpia a humans. Aquesta consisteix en una sola sessió de diverses injeccions de vectors de teràpia gènica a les potes del gos.

La teràpia gènica consisteix en introduir els gens d'una persona sana a un vector (virus no patògens on se l'hi ha introduït el gen que ens interessa) que un cop s'injecta a l'individu malalt, substituirà els gens defectuosos pels gens en bon estat, de la persona sana.





L'estudi s'ha publicat a la revista Diabetis i ha estat dirigit per la professora Fàtima Bosch. El seguiment als animals s'ha fet durant més de quatre anys en alguns exemplars i en cap cas han reaparegut els símptomes de la malaltia.
 
Teràpia poc invasiva
La teràpia és molt poc invasiva i consisteix en una sola sessió de diverses injeccions amb agulles senzilles –com les que s'utilitzen en tractament d'estètica–, a través de les quals s'introdueixen vectors de teràpia gènica per expressar el gen de la insulina i el de la glucoquinasa, aquest últim per actuar com a regulador de la captació de glucosa en sang. Quan els dos gens actuen simultàniament, fan la funció de “sensor de glucosa” i s'aconsegueix una regulació automàtica de la captació de glucosa de la sang i es redueix l'excés de glucosa associat a la malaltia, conegut com hiperglucèmia diabètica. És un tractament segur i efectiu.


Link de la notícia 

1 de febr. 2013

La sobreprotecció dels pares en la diabetis

Moltes vegades els pares ens sobreprotegeixen sense donar-se compte i això fa que explotem i ens rebel·lem contra ells i contra tot. Encara que sabem que és perquè ells també pateixen i es preocupen per nosaltres. Però la veritat és que moltes vegades és perquè ells no són conscients del que estan fent i de l'angoixa que poden provocar, quan ens ofeguen amb tantes preguntes i controls constantment.
 
Nosaltres els joves, sobre tot en aquesta etapa de l'adolescència, necessitem el nostre espai i necessitem aprendre a volar sols. Amb els nostres errors, moltes vegades, perquè tots els fem, ja que no és una malaltia senzilla de portar per ningú.

Requereix de molta adaptació i acceptació per portar una vida completament normal i som nosaltres els joves els qui ho hem de fer. Hem d'aprendre a controlar-la nosaltres mateixos i no deixar que ella sigui la que ens controli a nosaltres. I tot això requereix d'un coneixement propi de la malaltia i de com aquesta ens afecta a nosaltres, encara que sí que necessitem l'ajuda i el suport de la família.