20 de set. 2013

La diabetis en el passat

No m’he cansat mai de dir que la diabetis no és gens fàcil de dur, i es veritat, però en realitat fa uns anys encara era molt pitjor. En aquesta entrada vull explicar les dificultats que va patir la meva mare amb la diabetis quan era jove.

A la meva mare li van diagnosticar la diabetis el 1978, eren uns anys on la diabetis era una malaltia poc coneguda. En general els metges i els infermers no la coneixien gaire i només els endocrins eren els que realment sabien com funcionava i podien ajudar. El seu endocrí sempre li deia que si viatjava  i l'havien d’ingressar per algun motiu anés a l'hospital més important que hi hagués i no ingressés amb un de petit.
La meva mare recorda quan la van ingressar el 1991 quan va néíxer la meva germana, que va tenir  una baixada de sucre li van portar el sopar i després no li van injectar insulina. O quan vaig néixer jo, que a l’hora de dinar va dir a la infermera que estava marejada i li va portar embotit (dia 1 de gener 1996)  que no contenen glícids per pujar el sucre a la sang. Per sort això actualment ja no passa!
 
Per posar-se insulina no existien els “bolígrafs d’insulina” s’havia de fer amb xeringues i agulles que eren llargues i gruixudes que prèviament havien de ser bullides.



Havies de barrejar les insulines i les baixades eren molt fortes i precipitades. No existien les insulines ràpides ni les lentes. Això implicava uns horaris per menjar molt estrictes i òbviament no podies pujar o baixar les racions i menjar de més, si et convenia, per la raó que fos. Pràcticament no hi havia productes light o eren molt cars i de baixa qualitat.

Totes aquestes dificultats feien molt complicat controlar-se adequadament, perquè tampoc existien les glicades ni els aparells de punxar-se el dit. Per  mirar-te el sucre s’havia de fer amb tires reactives de l’orina que eren poc fiables. Tampoc existia el glucagó i si arribaves a perdre el coneixement per una hipoglucèmia havien de portar-te a l’hospital.



Realment era un panorama no gaire bonic. Per això vull dedicar aquesta entrada  a tota la gent que fa molts anys que tenen diabetis i han hagut de superar totes aquestes dificultats i segueixen endavant. Sobretot a la meva mare que fa 35 anys que té diabetis i no té cap tipus complicació originada per ella (neuropatia, retinopatia, isquèmia,  peu diabètic, etc...)

I vull acabar amb ànims per seguir lluitant que cada vegada les coses canvien més cap a millor i desitjar-vos un bon Divendres Blau a tothom!!

2 comentaris:

  1. Gracias, tus artículos son siempre muy interesantes. Espero que la investigación continúe y que aumente el apoyo social para que mejore la vida de muchos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Debemos seguir así, i no rendirnos nunca!! :))

      Gracias a ti por tus comentarios Xabi, simpre son bienvenidos, saludos!!

      Elimina