29 d’ag. 2013

La diabetis en els més petits

La manera d’acceptar la diabetis pot variar molt depenent de l’edat que tinguem, no és el mateix agafar la diabetis amb 1 any, que amb 14 anys o que en 21 anys. Jo he d’admetre que he tingut molta sort en agafar la diabetis en una edat més adulta, en els 14 anys, doncs m’esgarrifa pensar com deu ser tenir diabetis des de per exemple els 3 anys. Com li pots explicar a un nen petit que no pot menjar tan de pastís com els seus amics o que no pot menjar sempre que vulgui mentre que si ho fan els seus companys.



Quan són molt petits un dels principals problemes és saber si tenen diabetis. Degut a que efectes com la poliúria poden quedar desapercebuts a causa dels bolquers, per això majoritàriament és sol diagnosticar per casualitat amb revisions mèdiques rutinàries.

És un cop molt dur pel nen i sobretot pels pares, no és gens fàcil controlar un nen de 3 anys i si a més després té diabetis les coses encara es compliquen més.

Obliga els pares a controlar el seu fill les 24 hores del dia, quan ets petit costa molt més notar una hipoglucèmia i per tant sol ser feina dels pares detectar si el seu fill en té una o no, a més també es feina dels pares haver de punxar el seu fill diversos cops el dia i entendre una malaltia que afecta al seu fill. I això sense pensar com ho pot passar un nen petit que s’ha de fer “pupa” sempre que vulgui menjar.

Portar la diabetis no és fàcil, però quan ets petit encara és més complicat.

0-3 anys: El nen depèn dels seus pares per al control de la malaltia. Els pares es troben amb el repte de que el nen és incapaç d'entendre les injeccions i / o puncions dels dits i se sent "castigat". Al seu torn els germans se senten abandonats per les atencions cap a l'altre. En aquesta etapa els aspectes claus de la cura són: 

  1. El primer objectiu és evitar els episodis d'hipoglucèmia que poden ser causants de dèficits cognoscitius en el futur.
     
  2. Comprendre la incapacitat del nen per entendre la necessitat de cooperació, requerint un reforç emocional dels pares i tractar d'implicar al nen des d'etapes precoces, com per exemple en la selecció del dit per la punció.
     
  3. Els pares han de compartir responsabilitats.
     
  4. Evitar la sobreprotecció i els conflictes amb els germans per una atenció desigual.
     
  5. És important l'aprovació dels pares en aquesta edat: evitar dir en el resultat de l'autoanàlisi "bé" o "malament", i substituir-lo per alt, baix o normal.

A més en aquesta edat suposen reptes específics relacionats amb les diferències fisiològiques i de desenvolupament. Aquestes edats, a diferència de l’adolescència, es caracteritzen per una alta sensibilitat a la insulina, patrons d’ingesta irregulars, exercici molt variable, més vulnerabilitat a les hipoglucèmies amb menor capacitat per detectar-les i una possible més gran repercussió d’aquestes sobre les capacitats cognitives

Pre-escolars (4-7 anys): En aquesta etapa els pares segueixen sent els principals responsables de la malaltia, però el nen ja va a la guarderia o l'escola, se separa dels pares i s'enfronta a altres nens. És el primer contacte amb les conseqüències socials de la diabetis, han d'explicar als altres la seva malaltia. És molt important que no se senti culpable de patir. El nen ha de començar a participar al seu autocontrol (seleccionar entrepans adequats, triar i netejar les zones d'injecció, identificar símptomes d'hipoglucèmia. És important instruir mestres i cuidadors sobre les cures bàsiques de la diabetis.

Etapa prepuberal (8-11 anys): A aquestes edats estableix relacions d'amistat i comença a plantejar-se la seva valoració, comparant les seves capacitats amb la dels seus amics. Encara que els pares segueixen sent els principals responsables, el nen ha de començar a entendre els beneficis del bon control per al seu futur. Ha de començar a prendre part activa en el seu tractament, com seleccionar dietes suplementàries per als dies d'exercici, realitzar autoanàlisi, injectar-se insulina algunes vegades (encara supervisat pels pares). S'ha de deixar al nen que assumeixi responsabilitats parcials en el control de la dieta. 

I finalment recordar que és important negociar amb el nen un compromís raonable per a festes i ocasions especials: un pastís o un gelat podrà elevar les glucèmies, però el valor emocional de participar amb altres nens també és important. Se li ensenyarà a ajustar el seu tractament insulínic amb unes poques unitats extres d'insulina regular per a aquestes ocasions especials.


Per això m’agradaria dedicar aquesta entrada a tots els pares que han d’afrontar aquests reptes, doncs al final, els nostres pares sempre volen ho mateix, el millor pels seus fills. 







3 comentaris:

  1. M'agrada molt el teu article,Roger. No el tindràs pas traduït al castellà en algun lloc? Ho dic per citar-lo a fb i tw pels meus seguidors, la majoria dels quals no saben català. 1 salutació cordial :)

    ResponElimina
  2. Que despistada sóc! Google té un traductor a dalt a l'esquerra, ups! Perdona Roger :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No passa res!!

      Estic molt content que t'hagi agradat i el vulguis compartir i no dubtis en fer una bona ullada a tot el blog! :)

      Salutacions!!

      Elimina