És a dir, per mi hi han dos tipus de persones, les que intenten ocultar a tothom que tenen la diabetis - s’amaguen sempre per punxar-se i intenten passar el màxim de desapercebuts, no comenten a ningú la seva malaltia - i en canvi hi ha els que no tenen por d’ensenyar el que realment són, aquells que no els importa dir que tenen diabetis i no s’amaguen de res. A primera vista la gent podria pensar que és molt millor i fàcil ser dels que accepten la diabetis.
No obstant això, és molt difícil, doncs vivim en un món on tenir diabetis no és gens fàcil, on som discriminats per fer segons quines feines, on la gent es fa una errònia idea del que realment és la diabetis, la por de que dir que tens diabetis pugui perjudicar la teva relació amb la teva parella, etc... Per aquests motius i molts d’altres, molta gent intenta separar la diabetis de la societat i intenta aïllar-la.
Jo mateix al principi d’agafar la diabetis em costava parlar d’això amb els altres, fins i tot amb els meus amics i familiars, a més també havies de dir-ho al professorat de la teva escola i als teus companys i dir-ho no resultava gens fàcil, perquè en realitat l’únic que a tu realment t’importa és que et tractin igual que qualsevol altre persona.
Sempre que sentia la paraula “diabetis” notava una sensació incòmoda... però si realment no hagués aconseguit unir íntimament la diabetis amb la meva vida social avui no estaria escrivint en aquests instants. Per això animo a tots els que tinguin diabetis a perdre aquesta por, i a intentar superar-la i a compartir-la.
