23 de des. 2012
22 de des. 2012
No som diabètics, tenim diabetis
Aquest tòpic, és
molt freqüent tan amb els malalts que tenen diabetis com en els que
no ho són.
Estem acostumats a viure la diabetis com una cosa nostre, que tindrem per sempre i en realitat no és així. Cada dia apareixen més avanços en les investigacions que milloraren i donen noves esperances per curar moltes malalties cròniques.
La majoria de nosaltres solem dir que som diabètics però en canvi no diem que som sida o som càncer, sempre es diu que tenim el sida o càncer. Per tant com a malaltia crònica que és la diabetis com totes les altres, també ens hem d'acostumar a dir que tenim diabetis i no que som diabètics.
Estem acostumats a viure la diabetis com una cosa nostre, que tindrem per sempre i en realitat no és així. Cada dia apareixen més avanços en les investigacions que milloraren i donen noves esperances per curar moltes malalties cròniques.
La majoria de nosaltres solem dir que som diabètics però en canvi no diem que som sida o som càncer, sempre es diu que tenim el sida o càncer. Per tant com a malaltia crònica que és la diabetis com totes les altres, també ens hem d'acostumar a dir que tenim diabetis i no que som diabètics.
13 de des. 2012
Diabetis i disfuncions sexuals
Els problemes erèctils
afecten al 28% dels 300.000 diabètics que hi ha a Catalunya i el 50%
dels malalts de diabetis majors de 50 anys pateix disfunció
erèctil.
Aquest fet, és un tema
tabú que afecta a la qualitat de les relacions sexuals dels
diabètics i a la seva autoestima.
La disfunció sexual afecta tant els homes com a les dones diabètiques i si ja els homes tenen reticències a l'hora de consultar amb el seu metge problemes d'aquesta índole, el cas de les dones és encara més greu, perquè pràcticament no ho consulten.
La disfunció sexual afecta tant els homes com a les dones diabètiques i si ja els homes tenen reticències a l'hora de consultar amb el seu metge problemes d'aquesta índole, el cas de les dones és encara més greu, perquè pràcticament no ho consulten.
La disfunció erèctil és una patologia estretament vinculada a la diabetis, perquè aquesta malaltia afecta els nervis perifèrics responsables de l'erecció i també a la vascularització del penis.
La disfunció erèctil de les persones diabètiques té tractament, igual que per a la resta de la població, només cal fer un diagnòstic i analitzar l'afectació orgànica, a més d'investigar un possible component psicogen i prendre uns fàrmacs que milloren la microcirculació.
El Link ha estat
facilitat per la Gemma Martínez per fer aquesta nova entrada
5 de des. 2012
Us convidem a les
activitats que hem organitzat per aquest mes de desembre,
GRUP DE CONVERSA
Per tal de GENERAR
UN ESPAI PER PARLAR SENSE TABÚS DE LA DIABETIS
Per a persones amb diabetis i familiars.
Ponent: Sra. MONTSE
VIVES, ATS i especialista en psicologia clínica
Dia : Dilluns dia 17
de desembre 2012
Hora: A les 7 de la
tarda
Lloc : A
la sala 1 de l’Hotel d’Entitats c/ Rutlla, 20-22 de
Girona.
TALLER DE REIKI
Si us voleu relaxar us convidem a una sessió
pràctica de
Reiki.
El Reiki es una teràpia mil·lenària japonesa,
que al ser relaxant ens pot ajudar.
Dirigirà la sessió la nostra soci CARI RUPEREZ
Dia: Dimecres
19 de desembre de 2012
Hora: A
les 7 de la tarda
Lloc : A la sala 1 de l’Hotel d’Entitats ,
c/ Rutlla, 20-22 de Girona.
Podeu confirmar assistència al tef.972-20-50-20
o bé per e mail : adcgirona@adc.cat
Us hi
esperem!!
La Junta, ADC Comarques Gironines
Amb la col·col·laboració de Dipsalut Girona, 2 -11-2012
Per descomptat el nen de sucre hi participarà i espero que vosaltres també pugueu venir!!
1 de des. 2012
Tòpic: Els diabètics no poden menjar coses dolces
Aquest és el meu tòpic preferit, i crec que també és el que
hi ha més gent que se'l creu i per això he volgut començar amb aquest. Ja que això
és totalment fals.
Sempre que em diuen això, jo els contesto;
- Jo puc menjar ho mateix que tu, sempre que m'autocontroli.
I sempre es queden una mica sorpresos. Però es veritat, per
sort ara mateix segons el tipus d'insulines que utilitzem podem regular la dosi
segons la quantitat de menjar que vulguem consumir, per tant podem menjar tants
de dolços com qualsevol altre persona. És més,
algun cop també els contesto que sinó pogués menjar res que em fes pujar el sucre segurament ara ja estaria mort.
28 de nov. 2012
Bomba d'insulina
L’administració
d’insulina també es pot realitzar de manera continuada emprant
un aparell anomenat bomba
d'insulina
La bomba d'insulina segrega insulina de manera basal les 24 h del dia, però aquest tractament ha de ser reforçat amb dosis d'insulina cada vegada que es menja, d'acord amb la quantitat d'aliments que es va a ingerir.
La bomba d'insulina segrega insulina de manera basal les 24 h del dia, però aquest tractament ha de ser reforçat amb dosis d'insulina cada vegada que es menja, d'acord amb la quantitat d'aliments que es va a ingerir.
Les
bombes
d'infusió
actuals
incorporen
programes
que
ajuden
a
calcular
les
dosis
més
adequades
en
funció
de
la glucèmia
del
moment,
els
carbohidrats
que
es
prendran
i
considerant
els
factors
personals
que
el
metge
assigna
a
cada usuari.
La insulina s’administra de forma contínua; per tant, és necessari tenir una connexió permanent mitjançant un tub anomenat catèter que es punxa al teixit subcutani de l’abdomen i es canvia amb una freqüència de tres dies. La bomba es porta, normalment, penjada d’un cinturó. Es pot desconnectar sempre que el pacient ho desitgi (dutxa, esport…), sempre que s’hagi pactat amb l’equip mèdic el procediment d’actuació segons l’activitat que es faci durant el temps de desconnexió.
El tipus de repartiment de la insulina amb bomba permet assolir un control metabòlic mes ràpid i més estable que amb altres alternatives terapèutiques.
Quan amb les diferents pautes de tractament amb dosis múltiples d’insulina no s’aconsegueix un bon control metabòlic, la possibilitat d’utilitzar una bomba esdevé una bona alternativa.
Els beneficis del tractament amb bomba d'insulina:
Malgrat això també té inconvenients com:
La insulina s’administra de forma contínua; per tant, és necessari tenir una connexió permanent mitjançant un tub anomenat catèter que es punxa al teixit subcutani de l’abdomen i es canvia amb una freqüència de tres dies. La bomba es porta, normalment, penjada d’un cinturó. Es pot desconnectar sempre que el pacient ho desitgi (dutxa, esport…), sempre que s’hagi pactat amb l’equip mèdic el procediment d’actuació segons l’activitat que es faci durant el temps de desconnexió.
El tipus de repartiment de la insulina amb bomba permet assolir un control metabòlic mes ràpid i més estable que amb altres alternatives terapèutiques.
Quan amb les diferents pautes de tractament amb dosis múltiples d’insulina no s’aconsegueix un bon control metabòlic, la possibilitat d’utilitzar una bomba esdevé una bona alternativa.
Els beneficis del tractament amb bomba d'insulina:
- La forma més fisiològica d’administrar la insulina, que permet controlar les diferents necessitats al llarg del dia i donar més flexibilitat d’horaris i d’ingesta d’aliments.
- Una absorció més fiable de la insulina: aquest fet està lligat amb el tipus d’insulina que s’utilitza, Lispro o regular, i amb la forma d’administrar-la.
- Una disminució del riscs d’hipoglucèmies greus: practicant el mateixcontrol metabòlic, la incidència d’hipoglucèmies és superior i més greu amb dosis múltiples d’insulina que amb bomba d’infusió contínua.
Malgrat això també té inconvenients com:
- Problemes a la pell, com ara al•lèrgies o infeccions, si no se segueixen unes normes higièniques acurades.
- Riscs de descompensació cetònica.
- El cost de les bombes i del manteniment fa que se’n limiti la recomanació i que en minvi l’acceptació per part dels possibles usuaris. No obstant això, hi ha mecanismes que faciliten l’adquisició de la bomba i del material fungible necessari.
En
el meu cas, jo no utilitzo bombes d'insulina perquè les trobo del
tot ineficaces, són molt cares, incomodes, i has de seguir
calculant les dosis d'insulina que et vols afegir. En definitiva
crec que només serveix per no haver de punxar-te tant.
I vosaltres que en penseu??
14 de nov. 2012
Els primers coneixements de la diabetis
La diabetis mellitus era ja coneguda
abans de l'era cristiana. En el papir d'Ebers descobert a Egipte,
corresponent al segle XV abans de Crist, ja es
descriuen símptomes que semblen correspondre a
la diabetis.Es va escriure en un papir: "La diabetis és un trastorn notable, i
no gaire comú per l'home. Es compon per un desgast humit i fred de la carn i
les extremitats per l'orina; La secreció
passa de forma habitual , pels ronyons i la bufeta. Els pacients mai deixen de
veure aigua, i la descàrrega és molt incessant com una resclosa que deixar
sortir l'aigua. Aquesta malaltia és crònica, i s'engendra poc a poc, encara que
el pacient no sobreviu molt temps."Es coneixia comunament com la
"malaltia degenerativa", ja que els pacients literalment es consumien
i morien.
Els metges, com Galè
i Areteo van entendre els símptomes de la malaltia, però es van quedar atònits
sobre com tractar els pacients efectivament, però
això no va impedir que els metges la tractessin, i ha hagut molts tractaments
estranys.
En temps dels antics
grecs, l'oli de roses, dàtils, codonys crus i farinetes van ser pensats per
alleujar el patiment del pacient. No
obstant això, hi ha una mica de sentit en aquests suggeriments. Els Codonys, per exemple, són rics en
fibra i s'ha demostrat que ajuden a reduir els nivells de sucre en la sang, ja
que alenteixen l'absorció de sucre. Van
sorgir més idees descabellades com en el segle XVII que consistien en menjar
corall vermell trencat, ametlles dolces, escurçó, carn gelatinosa i ortigues.
Fins al
segle passat no es va comprovar que l'elevació de glucèmia a la sang és la
principal característica de la diabetis. Va ser llavors quan es va pensar que
el pàncrees devia segregar una substància capaç de regular el metabolisme del
sucre.
Aquesta substància, la insulina, fou descoberta el 1921 per dos joves científics anomenats Banting i Best. Gràcies a la insulina, milers de persones de tot el món han pogut portar una vida pràcticament normal.
Aquesta substància, la insulina, fou descoberta el 1921 per dos joves científics anomenats Banting i Best. Gràcies a la insulina, milers de persones de tot el món han pogut portar una vida pràcticament normal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)