La diabetis en els més petits

La manera d’acceptar la diabetis pot variar molt depenent de l’edat que tinguem, no és el mateix agafar la diabetis amb 1 any, que amb 14 anys o que en 21 anys. Jo he d’admetre que he tingut molta sort en agafar la diabetis en una edat més adulta, en els 14 anys, doncs m’esgarrifa pensar com deu ser tenir diabetis des de per exemple els 3 anys. Com li pots explicar a un nen petit que no pot menjar tan de pastís com els seus amics o que no pot menjar sempre que vulgui mentre que si ho fan els seus companys.

Quan són molt petits un dels principals problemes és saber si tenen diabetis. Degut a que efectes com la poliúria poden quedar desapercebuts a causa dels bolquers, per això majoritàriament és sol diagnosticar per casualitat amb revisions mèdiques rutinàries.

És un cop molt dur pel nen i sobretot pels pares, no és gens fàcil controlar un nen de 3 anys i si a més després té diabetis les coses encara es compliquen més.

Obliga els pares a controlar el seu fill les 24 hores del dia, quan ets petit costa molt més notar una hipoglucèmia i per tant sol ser feina dels pares detectar si el seu fill en té una o no, a més també es feina dels pares haver de punxar el seu fill diversos cops el dia i entendre una malaltia que afecta al seu fill. I això sense pensar com ho pot passar un nen petit que s’ha de fer “pupa” sempre que vulgui menjar.

Portar la diabetis no és fàcil, però quan ets petit encara és més complicat.

0-3 anys: El nen depèn dels seus pares per al control de la malaltia. Els pares es troben amb el repte de que el nen és incapaç d'entendre les injeccions i / o puncions dels dits i se sent "castigat". Al seu torn els germans se senten abandonats per les atencions cap a l'altre. En aquesta etapa els aspectes claus de la cura són: 

1. El primer objectiu és evitar els episodis d'hipoglucèmia que poden ser causants de dèficits cognoscitius en el futur.
    
2. Comprendre la incapacitat del nen per entendre la necessitat de cooperació, requerint un reforç emocional dels pares i tractar d'implicar al nen des d'etapes precoces, com per exemple en la selecció del dit per la punció.
    
3. Els pares han de compartir responsabilitats.
    
4. Evitar la sobreprotecció i els conflictes amb els germans per una atenció desigual.
    
5. És important l'aprovació dels pares en aquesta edat: evitar dir en el resultat de l'autoanàlisi "bé" o "malament", i substituir-lo per alt, baix o normal.

A més en aquesta edat suposen reptes específics relacionats amb les diferències fisiològiques i de desenvolupament. Aquestes edats, a diferència de l’adolescència, es caracteritzen per una alta sensibilitat a la insulina, patrons d’ingesta irregulars, exercici molt variable, més vulnerabilitat a les hipoglucèmies amb menor capacitat per detectar-les i una possible més gran repercussió d’aquestes sobre les capacitats cognitives

Pre-escolars (4-7 anys): En aquesta etapa els pares segueixen sent els principals responsables de la malaltia, però el nen ja va a la guarderia o l'escola, se separa dels pares i s'enfronta a altres nens. És el primer contacte amb les conseqüències socials de la diabetis, han d'explicar als altres la seva malaltia. És molt important que no se senti culpable de patir. El nen ha de començar a participar al seu autocontrol (seleccionar entrepans adequats, triar i netejar les zones d'injecció, identificar símptomes d'hipoglucèmia. És important instruir mestres i cuidadors sobre les cures bàsiques de la diabetis.

Etapa prepuberal (8-11 anys): A aquestes edats estableix relacions d'amistat i comença a plantejar-se la seva valoració, comparant les seves capacitats amb la dels seus amics. Encara que els pares segueixen sent els principals responsables, el nen ha de començar a entendre els beneficis del bon control per al seu futur. Ha de començar a prendre part activa en el seu tractament, com seleccionar dietes suplementàries per als dies d'exercici, realitzar autoanàlisi, injectar-se insulina algunes vegades (encara supervisat pels pares). S'ha de deixar al nen que assumeixi responsabilitats parcials en el control de la dieta. 

I finalment recordar que és important negociar amb el nen un compromís raonable per a festes i ocasions especials: un pastís o un gelat podrà elevar les glucèmies, però el valor emocional de participar amb altres nens també és important. Se li ensenyarà a ajustar el seu tractament insulínic amb unes poques unitats extres d'insulina regular per a aquestes ocasions especials.

Per això m’agradaria dedicar aquesta entrada a tots els pares que han d’afrontar aquests reptes, doncs al final, els nostres pares sempre volen ho mateix, el millor pels seus fills. 

Herbes medicinals i la Diabetis

Segur que contínuament hem sentit a parlar de plantes que ajuden a controlar la diabetis, edulcorants que tenen un sabor dolç i que no pugen els nivells de glucosa etc...

En aquesta entrada he pensat recollir una mica d’informació sobre aquest seguit de plantes que actualment tothom en parla per estar el màxim d’assabentats d'aquest assumpte.

Stevia 

Les plantes d'aquest gènere són espècies natives de regions de l'Amèrica del Sud i de l'Amèrica Central subtropical i tropical. L'espècie Stevia rebaudiana Bertoni, coneguda comunament com a fulla dolça, fulla de sucre, o simplement stevia, és àmpliament coneguda per les seves fulles dolces.

Els extractes obtinguts de les plantes d'aquest gènere poden ser fins a 300 vegades més dolces que el sucre comú. Per això ha anat cridant l'atenció amb la creixent demanda d'aliments amb baix contingut de carbohidrats i sucres.

Com a edulcorant, el gust de la stevia és més suau i dura menys que el sucre, tot i amb això el seu extracte pot arribar a tenir un gust amarg o fins i tot deixar un regust de regalèssia en concentracions altes.

• La Stevia no té calories i té efectes beneficiosos en l'absorció del greix i la pressió arterial. Conté carbohidrats, proteïnes, vitamines i minerals.

• No reporten efectes secundaris de cap mena, com  efectes mutagènics o altres efectes que danyin la salut.

• La Stevia en la seva forma natural és 15 vegades més dolça que el sucre de taula (sacarosa). I l'extracte és de 100 a 300 vegades més dolça que el sucre.

• No afecta els nivells de sucre sanguini, per contra, estudis han demostrat la seva propietats hipoglucèmiques, millora la tolerància a la glucosa i és per això que és recomanat per als pacients que tenen diabetis.

• La Stevia és important per a la gent que vol perdre pes, no només perquè els ajudarà a disminuir la ingesta de calories, sinó perquè redueix els desitjos o la necessitat d'estar menjant dolços.

• A la stevia també se li confereixen propietats per al control de la pressió arterial, ja que té efecte vasodilatador, diürètic i cardiotònic (regula la pressió i els batecs del cor).

• Es pot dissoldre la pols en aigua i després usar per gotes o cullerades o culleradetes. Es pot utilitzar amb tot, com en els cereals, reposteria, galetes, refrescos o en la preparació de qualsevol aliment.

• La Stevia es troba a les botigues de productes naturals en forma d'extracte (pols) o en la seva forma natural.

Travalera  (Centaura aspera)

Planta d'ampli ús popular, coneguda com la insulina vegetal, però poc estudiada.

És hipoglucemiant d'acció retardada (baixa els nivells glucèmics). Encara que desconeguda, té la capacitat d'actuar de forma semblant a com ho fa la insulina; pot arribar a substituir als fàrmacs orals utilitzats en la diabetis de tipus 2. El seu sabor és molt amarg. Antiinflamatòria, antisèptica, aperitiva, colagog, colerètic i digestiva.

Indicada com a ajuda per a la diabetis, anorèxia, dispèpsia hiposecretora i disquinèsia hepatobiliar.

Infusió antidiabètica

Per obtenir els efectes hipoglucemiants ja descrits, la centaura aspra s'ha d'utilitzar preferentment en infusió (un grapat de planta esmicolada) però, tot i que és de sabor bastant amarg, no s'ha endolcir amb sucre ni mel. Prendre pels matins en dejú i abans d'anar a dormir. Per determinar si cal augmentar la dosi és convenient realitzar anàlisis que determinin el nivell de reducció de sucre en sang i orina.

No es coneixen efectes secundaris.

També hi ha una gran llista de plantes anomenades antidiabètiques degut a que són capaces de reduir els nivells de sucre, és a dir, tenen components hipoglucèmics.

Gymnema silvestre
Ginkgo Biloba
Fonoll silvestre
Ginseng
Yacón
Ceba
Kalanchoe, quan hi ha gangrena al peu causada per la diabetis, ja sigui en cataplasma o ingerida. 
Marihuana, fa reconèixer la pròpia insulina de l'organisme (Estudi hospital Universitat de Hadassah-de Jerusalem)

Galega, planta de la qual es treu la Metformina, medicament alopàtic molt comú per diabetis.

Pell de la beina de la mongeta, ajuda a disminuir els nivells de glucèmia i hemoglobina glicosilada, alhora que augmenta els nivells d'insulina i conté Crom que millora la tolerància a la glucosa.

3 grans d'all picat macerat durant 15 dies amb aiguardent, prendre una cullerada sopera cada matí en dejú.

Genciana, un gotet petit cada matí d'una maceració en fred d'un tros d'arrel.

Vesc, macerar 1 culleradeta de postres durant 12 hores i prendre, 1 o 2 gots al dia durant 6 mesos.

Fulles de Nabiu en infusió abans de la maduració del fruit.

Dent de lleó, mastegar poc a poc durant el dia, de 10 a 15 tiges florals.

Magnesi, mineral fonamental la manca del qual pot provocar diabetis, per això és aconsellable prendre complements de magnesi. (Estudi de Masanori Emoto i Yoshiki Nishizawa)

Zinc, prendre complements de Zinc, es troben també en els espàrrecs i l'api.

Complements de Crom en el cas de tenir una diabetis molt avançada, que normalment estan acompanyats de Magnesi.

ATENCIÓ: MALGRAT QUE PUGUIN AJUDAR A PORTAR MILLOR LA DIABETIS, NO SÓN SUBSTITUTS DE LA INSULINA, NI PODEN CURAR LA DIABETIS.

La diabetis, una malaltia de resistència

A vegades costa imaginar què vol dir malaltia crònica.

Costa molt imaginar que a partir d’aquest moment començaràs a fer un seguit de coses que hauràs de repetir durant tota la teva vida. Ningú està preparat per una notícia com aquesta i no és gens fàcil d’acceptar.

En la diabetis no es tracta de portar els nivells de glucèmia bé la primera setmana, o el primer més, o el primer any... T’obliga a intentar mantenir més o menys correctes els nivells de glucèmia durant tota la teva vida. I això també costa molt d’aprendre perquè no és una malaltia fàcil i triga temps en poder-se assimilar i acceptar.

M’agrada pensar en la diabetis com una malaltia de resistència, és com en una marató, una cursa on t’has de mantenir a una velocitat constant durant tota la cursa, ja que saps que serà una cursa molt llarga...on et pots trobar alts i baixos que s’han d’aprendre a superar.

La diabetis fa gent amb una gran resistència, doncs hem de seguir endavant així tota la vida sense parar-nos, sense rendir-nos i només nosaltres ho podem aconseguir.

Població amb diabetis

El nombre de persones amb diabetis tant de tipus 1 com de tipus 2 al món ha assolit proporcions epidèmiques des de fa anys.

El nombre d'adults amb diabetis a nivell mundial en 1995 va ser estimat en 135 milions, que equival al 4% de la població total d'adults, en l'any 2010 va ser de 285 milions (6,4%), i l'any 2030 la projecció és de 439 milions (7,7%). Aquesta informació sobre la prevalença de diabetis prové d'estudis epidemiològics patrocinats per la Federació Internacional de Diabetis, l'Organització Mundial de la Salut i institucions acadèmiques.

Un aspecte important de les enquestes sobre prevalença de diabetis és que les enquestes inclouen casos amb diagnòstic previ i casos que es descobreixen en mesurar la glucosa en sang durant l'enquesta. En aquests estudis, 50% de les persones amb diabetis no sabien que patien de la malaltia fins que van participar en les enquestes.

Els factors de risc més importants són la vida sedentària, una dieta no saludable, i la sobrecàrrega i l'obesitat.

En els països occidentals, la DM1 es considera la segona malaltia crònica més freqüent a la infància i l’adolescència després de l’asma. El risc d’esdevenir diabètic tipus 1 varia molt d’un país a un altre. Els països escandinaus tenen la incidència més alta del món. En canvi, a la Xina i al Japó la incidència és molt baixa. Es desconeixen les causes d’aquesta gran variació geogràfica, que podria estar relacionada amb factors culturals o ambientals.

A Catalunya, cada any es diagnostica a 120-130 persones de menys de 14 anys, i al voltant de 150 entre 15 i 29 anys. Això suposa 13 casos nous a l’any per 100.000 habitants. Catalunya presenta una incidència mitjana en el conjunt dels països europeus.

 

Al mapa següent es mostren les incidències de la DM1 en els diversos països d’Europa.

Els sensors de glucosa

Fa poc gràcies a una conferència que es feia a l’ADC de comarques gironines sobre els nous avenços sobre la diabetis vaig poder-me informar una mica sobre aquest tema. El que més em va agradar és saber que en aquests instants hi ha milers de persones investigant noves formes de regular millor la diabetis, nous tipus de medicaments i com d'una vegada per totes eradicar la malaltia. Però desgraciadament sempre es troben amb un problema i és que malauradament per falta de pressupost han de deixar les  investigacions inacabades o degut a l'elevat preu que representa fer-les no les poden dur a terme.

En la conferència es va parlar de diversos temes, però en aquesta entrada m’agradaria destacar-ne una, els sensors de glucosa.

Els sensors de glucosa són uns aparells que es posen al teixit subcutani de l’abdomen i marquen el nivells de glucosa constantment, fins i tot fan que soni una alarma quant detecta glucèmies altes o baixes. Cal recordar que no es tracta d'una bomba d'insulina, sinó d'un sensor que indica els nivells de glucosa en cada moment perquè està sempre connectat al cos, sembla un aparell molt útil per a la gent amb diabetis, però desgraciadament sempre hi ha inconvenients, només és pot utilitzar per persones majors d’edat (+18 anys) i un sensor com aquest és obvi que seria molt més important per nens petits que encara no són capaços de notar quan estan baixos de sucre. I a més, com sempre passa amb les noves tecnologies, el preu sol ser molt desmesurat. L'aparell costa 1300€, i el sensor 80€. A més el sensor s’ha de canviar cada 8 o 10 dies, la qual cosa implica 2920€ a l'any en sensors...

Uns preus excessius per una època de retallades, que provoca que aquests nous avenços només estiguin a l'abast d'una minoria que s'ho pot permetre i és injust, doncs la diabetis ens afecta a tots per igual i no distingeix de classes.

En definitiva sembla molt complicat que les empreses treguin al mercat productes eficients i competitius amb el preu. Com sempre només ens queda esperar que puguin anar millorant els productes i abaratint els costos de producció. Però no ens hem de preocupar, doncs les persones amb diabetis ja estem acostumades a esperar...

Viatjar amb la diabetis

L’estiu s’acosta i les ganes de que vinguin les vacances estan en augment i amb elles les ganes de viatjar! Però nosaltres  hem de tenir en compte que en aquest viatge ens acompanya la diabetis i per això hem d’anar ben preparats i  hem de tenir en compte un seguit de coses:

• La durada del desplaçament.
• Les alteracions en l’horari de les ingestes i de l’administració d’insulina.
• Possibles canvis  també en l’aliment i disponibilitat d'aquest.
• La targeta sanitària i la disponibilitat d'atenció mèdica.
• El tipus d’activitat que farem.
• Per a determinats països rebre les vacunes oportunes.

Què hem de portar?

• Preparar la documentació adequada: una assegurança mèdica de trasllat  amb un informe mèdic segons per on viatgem.
• Portar en una bossa de mà:
• Alguns sucs i galetes per si tenim una baixada de sucre.
• Tot el que necessitem pel control diari i per imprevistos (insulines, aparell, tires, agulles...).

I per últim no ens hem d’oblidar de portar moltes ganes de passar-nos-ho bé, de saber que podem fer qualsevol viatge (sobretot si és de fi de curs)  i tenir unes vacances inoblidables!!

Una diabetis poc assegurada

Les assegurances (siguin d'assistència sanitària o de caràcter general) generen un greu problema. Ja que estan en una situació quasi monopolista. Doncs ens prohibeixen l'accés o ens fan pagar un prima extraordinàriament alta que moltes persones no es poden permetre. 

Qui ho gestiona són empreses de règim privat, i moltes d'elles amb afany de lucre, que donen per suposat que una persona amb diabetis és “deficitària" per les proves que hem de realitzar, cosa que justifica que ens facin pagar primes molt més altes o, fins i tot, que no s'acceptin peticions d'ingrés fetes per persones amb diabetis.

Per la qual cosa si en el qüestionari previ de salut digem que tenim diabetis no ens volen, i si no ho diguem ens poden denegar la cobertura sanitària per haver amagat informació. Això quan la sanitat pública cada vegada funciona pitjor i les llistes d’espera són alarmants.

Les administracions públiques haurien d'intervenir per acabar amb aquesta discriminació i injustícia i fer entendre als responsables de les empreses asseguradores que la idea clàssica del que és una persona amb diabetis, ha estat superada àmpliament.

Voldria donar les gràcies en Jaume Oriell i Coromines, advocat de l'ADC, ja que és ell qui m'ha fet unes breus concideracions sobre aquest tema.